El Mural del Mil·lenari (1985-1995)

Records del Mural del Mil·lenari d’Esparreguera

Va ser pintat on s’edificaria el nou Patronat Parroquial

 

El Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba...

Mirant enrere sovint tots trobem també alguns bons moment passats. Que ja formen part d’una mena d’Eternitat o somni dels justos. Coses que em viscut intensament  i que les generacions que venen al darrera nostra no han conegut. Experiències o moments històrics que desapareixen deixant de vegades unes vagues i escadusseres notícies o referències. Sovint també ben poques. D¡aquells moments viscuts a la nostra estimada Esparreguera.

Un d’aquells moments  -que ja mai més tornaran aquí-  seria la celebració del Mil·lenari d’Esparreguera.

Una celebració que arrencaria amb el descobriment a la ciutat de Vic, d’un vell pergamí on s’esmenta Esparreguera, Can Tobella, els dos castells d’Esparreguera  -és a dir el Castell d’Esparreguera i el Castell de les Espases-  i altres dades escrit en aquell document del llatí del segle X.

El document va fer molt rebombori. Donaria peu a la celebració dels mil anys d’existència d’un nucli hàbitat en el nostre terme que mantingues l’actual nom de la població. Una efemèrides ben dolça e important. Fe festa grossa per aquest motiu esdevindria una iniciativa assumida col·lectivament. Un fet il·lusionant que abrandaria no nomes la part oficial que representava el nostre Ajuntament. Sinó per la totalitat del conjunt de la nostra ciutadania, les nostres entitats i associacions locals. Fossin esportives, culturals, o de qualsevol mena. Les més grans i de pes com també les mes modestes i petites.

L’engranatge es ficaria a funcionar a tota màquina. Tothom volia ficava la seu grà de sorra i el Mil·lenari seria un motiu d’orgull local i de cohesió entres associacions i entitats, entre tots els veïns i veïnes d’Esparreguera. Els pertanyents a famílies d’aquí de tota la vida, i també aquells vinguts de altres terres i que havien fet de la nostra població el seu niu, el seu projecte de vida, el seu projecte de futur...

No es aquí el moment de recordar la nombrosa llista d’actes que aquell any varem viure tots a Esparreguera. Però, estimats amics meus, permeteu-me una espurna de temps per fer uns comentaris breus abans d’entrar en el motiu d’aquest article de records.

D’aquell any i de les moltes activitats dutes a terme he triat només dues per comentar. I val a dir de passada que tota la publicitat editada d’aquells actes, tant els cartells com els programes informatius d’aquell any 1985, incorporarien un quadrat de disseny on es podia llegir “Esparreguera 985-1985” i al mig es podia veure l’escriptura spadas [referint-se al Castell de les Espases, que era situat a l’actual Sant Salvador de les Espases, i que en altres documents també apareix com a rocha de spa]; Sparagaria [Una de les moltes variants en llatí de l’actual nom d’Esparreguera]; Tovella [Masia del nostre terme que encara existeix] i Lubricato [el nom llatí i en romà de l’actual riu Llobregat].

El Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. [Fotografia de Pere Julià.]

Reprenent el fil d’aquest modest article, recordaria un acte que tindria lloc a la plaça de Santa Eulàlia –també anomenada popularment plaça de l’Església- el divendres 14 i dissabte 15 de juny de 1985 a les deu i mitja de la nit. Es tracte d’un acte cultural que es presentaria sota el títol de “Supervivència del teatre medieval” oferiria el Patronat de La Passió d’Esparreguera, fent unes representacions teatrals al aire lliure de “La Passió de Frai Anton de Sant Jeroni”. Un acte on a més d’ajudar l’Ajuntament d’Esparreguera i la Diputació Provincial de Barcelona, curiosament també col·laboraria l’Ajuntament de Barcelona. Val a dir que va ser una producció històrica. Jo la qualificaria de brutal. I varen participar un munt de persones tant com actors i actrius, com a la música, que aniria sota la direcció del mestre Josep Borràs i Farrés (solistes, flautes, guitarres...). La direcció coral (a mans del Serafí Casanovas), i el cor d’Àngels (dirigits per la Mercè Borràs) seria seguit d’un llarguíssim grup de tècnics i col·laboradors artístics.

La direcció de tan esplèndida ficada d’escena, aniria a càrrec una direcció col·legiada. A mans del Joan Castells, la Carme Paltor, el Ramón Carbó i la Lola Lizarán. També hi col·laborarien la parròquia de Santa Eulàlia d’Esparreguera, El Teatrí, i l’anomena’t Pedrito. Total: un esclatant èxit!!

Dels nombrosos actes programats per la celebració del Mil·lenari d’Esparreguera, jo en destacaria també un altre per considerar-lo especialment rellevant, Des del punt de vista humà, sentimental i romàntic. Que hi farem. Un es com és... Ha! Demanar perdó perquè possiblement altres actes també son dignes de recordar d’aquell any 1985...

El dia 06 de juliol de 1985 tindria lloc una “Diada dedicada als esparreguerins que viuen fora de la Vila” amb una programació que començaria amb una recepció oficial a la Casa de la Vila, i mitja hora després tindrien la salutació oficial a la sala de sessions de l’Ajuntament.

Tot seguit els nostres esparreguerins de la diàspora anirien fins la plaça de Santa Eulàlia on gaudirien d’una Audició de Sardanes amb peces del compositor Feliu Monné. Hi hauria també un expositor amb llibres i publicacions locals per aquells que volguessin comprar algun record made in Esparreguera...

La diada continuaria amb una visita programada a la llavors anomenada Casa de Cultura del carrer dels Arbres, 38-A. Lloc on antigament hi tenia la seva seu la oficina d’Esparreguera de l’entitat bancària de “La Caixa”. On els participants podrien gaudir de l’exposició dels treballs de l’artista Narcís Banchs. Dins de l’exposició hi trobarien una obra especial, el seu treball estrella d’aquella exposició: la presentació pública del Mural del Mil·lenari. Un treball fet amb la tècnica anomenada Paper-Nu, de mides respectables, i que va agradar molt.

Aquí un breu encís:  No confondre el nostre Mural del Mil·lenari motiu d’aquest article, amb aquest altre Mural del Mil·lenari del Narcís Banchs, molt meritori sense dubtes, però que tindria el seu destí final vers la sala d’actes de la futura biblioteca municipal. Que es tenia que construir encara en una data indeterminada. De moment, només teníem la Biblioteca Popular Beat Domènec Castellet, i efectivament, durant les festes de la celebració del Mil·lenari d’Esparreguera, tindríem no un, sinó dos Murals del Mil·lenari.

Durant aquell any 1985 l’Associació de Veïns de la Zona Esportiva d’Esparreguera va viure un dels anys més gloriosos d’aquella entitat veïnat. Sota l’empenta del seu president en Pere Julià i Subirana, i la seva Junta, es varen organitzar i dur a bon terme moltes coses. A més de la Festa Major del Barri que l’anomenarien del carrer Llobregat,  -donat que era allí on tenien la seva seu-  s’atrevirien a fer de tot. Fins i tot concursos de dibuix i pintura o muntar un torneig d’escacs amb les entitats del poble d’Esparreguera amb diverses categories de participació...

I aquí que covessin la idea de pintar un mural al aire lliure dins del casc antic d’Esparreguera per tal de immortalitzar el nostre Mil·lenari. De fet, tot i que aquell mural el varen pintar dues persones (el Joan Romeu i Calvet; i el Lluis Artigas Jorba) la tramitació municipal i disseny no va ser cosa meva.

Existia una zona morta al començament del carrer del mestre Tomàs Cabeza, fen cruïlla amb la plaça de Santa Eulàlia i començament del carrer Beat Domènec Castellet, lloc on antigament hi havia existir les restes d’una casa enrunada, que finalment seria eliminada i urbanitzat l’espai deixat buit. Aquell espai, fins el ben tocar de la torre de transformació elèctrica existent allí mateix, va ser enrajolada al terra, sanejada la paret, i plantat algun petit arbre al davant. Fent-se servir també com aquest lloc com a zona on deixar contenidors de recollida d’escombreries.

Doncs be, l’Associació de Veïns, el Pere Julià, i el Joan Romeu tirarien endavant aquell projecte d’un mural per la nostra vila. I aquí aterra el Lluis Artigas Jorba. En el moment que es tindria ja la paret, els materials, un genial disseny obra de les mans del Joan Romeu, i moltes, moltes, però moltes ganes de fer realitat aquell somni...

El Mural del Mil·lenari d’Esparreguera no es va fer en un dia. La mida d’aquella obra era respectable i es va tenir que fer per fases. D’una manera planificada. El seu esbós en vertical. La delineació de les diverses figures que anirien des del campanar, la població, el teatre de La Passió, l’ermita de Santa Maria del Puig, o la retolació de la paraula d’Esparreguera en llatí...

El Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. Fotografia del Sr. Dauder publicada en el llibre de Joan Parera "Els primers cent anys del Patronat Parroquial d'Esparreguera (1906-2006)".

Varen ser bastants dies els que treballaríem. En aquells primers dies els pots de pintura anaven de la seu de l’associació al carrer Llobregat al mural, i viatge de volta en acabar la jornada. Desprès ja no. A la cantonada de la plaça de Santa Eulàlia amb el carrer Beat Domènec Castellet existia un magatzem gran que en aquell moment el feia servir el Teodoro Parent i Mariné com a magatzem de venda de material per a la construcció. Si be Ell vivia al carrer de Sant Antoni. Els més vells del poble encara recordaven com aquell magatzem serviria per alguns anys com a pàrking per alguns dels autobusos de la Hispano Igualadina. [De fet antigament tenien en altre local d’aquella mateixa plaça la administració i parada dels seus autobusos, que en aquella època eren uns vehicles més petits i si que entraven al casc urbà d’Esparreguera. Però això, es una altra història...]. El Teodoro, home molt comunicatiu i de bon cor, sempre col·laboratiu, ens deixaria guardar les eines i les pintures en el seu magatzem. Fins i tot, ens havia deixat també escales i tamborets per facilitar el nostre projecte.

Sempre estava atent als nostres treballs i, vivia amb simpatia, els nostre lents però constants avanços en la elaboració d’aquell mural. Sense faltar mai unes paraules d’ànims i encoratjament per la tasca que fèiem tant el Joan com Jo.

Va arribar el dia en que finalment aquell gros mural s’acabaria. Les darreres pinzellades les vaig fer Jo. Al marge dret hi retolaria -d’acord amb el dissenyador d’aquell mural i ànima del projecte-  els noms dels autors d’aquell treball i que eren el Joan Romeu i Calvet, i el Lluis Artigas Jorba. A més de incloure també al Teodoro Parent com a Col·laborador. Per el seu incondicional recolzament...

Durant el període que duraria aquell pintat les persones naturalment es paraven a veure que era allò que fèiem. Varen haver comentaris de tota mena. Bons i no tant bons. Per a unes persones una bona idea. Per altres dos pintors folls del tot. Més quan es feia gratuïtament i sense cap prestació en especies ni econòmica. Varem tenir també la sort que dit mural, majorment, el varen respectar sense fer-hi pintades bèsties al damunt, raspats o altres barbaritats de la època de les cavernes...  Només el pas del temps i la humitat farien uns petits estralls en llocs ben localitzats com podeu veure en alguna fotografia.

Com a tantes coses de la meva vida, que he fet i han desaparegut, aquests mural també viurà la seva tragèdia. Seria destruït l’any 1995 en aixecar-se el nou edifici i teatre del Patronat Parroquial d’Esparreguera. Havia resta en peu prop de deu anys.

El Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. Fotografia de Joaquim Casals publicada en el llibre de Joan Parera "Els primers cent anys del Patronat Parroquial d'Esparreguera (1906-2006)".

Efectivament, a la dècada dels anys noranta es procediria a l’enderrocament del mural, per la construcció del nou local del Patronat Parroquial d’Esparreguera, que es convertiria en la seva quarta seu. La primera la tindrien al carrer Buc 01 (Any 1906), la segona al carrer Gran 76 (Anys 1906-1977) i la tercera al carrer Gran 78 (Anys 1978-1996).

Ara, només resta aquest mural viu en la memòria d’algunes persones, i algunes fotografies escadusseres.

Tanmateix podeu veure algunes d’elles publicades  -en blanc i negre- dins del llibre d’en Joan Parera i Canals “Els primers cent anys del Patronat Parroquial d’Esparreguera (1906-2006)”. On les podeu trobar a les pàgines 97, 98 i 99. Fotografies fetes en el seu moment per el senyor Dauder, Joan Buxeda i Joaquim Casals.

Els quatre personatges vinculats a aquesta història que comparteixo amb tots vosaltres, el Pere, el Joan, el Lluis, i el Teodoro varem tenir que veure néixer aquest mural i també de veure el seu enderrocament. Val a dir també que de la colla dels quatre, el primer en partir d’aquest mon vers l’Eternitat seria el Teodoro Parent i Mariner un 03 d’abril del 2000 a l’edat de 74 anys. Una persona vinculada amb la cultura d’Esparreguera i especialment amb l’Orfeó Gorgonsana. Ja que era un dels tres barítons que tenien. [Aprofito per recordar aquí a un altre baríton: el Joan Soteras i Montserrat. Que es donaria el cas de que un germà de la meva besàvia estava casat amb la seva germana l’Antònia; i la Paquita Artigas i Jorba, soprano, del mateix orfeó...].

Per la seva part el contacte amb el Joan Romeu i Calvet es va anar desdibuixant fins perdre el fil. Ell era un apassionat de l’esport del tennis taula i posteriorment entraria en la dinàmica de la política. Tenint diferents responsabilitats locals.

Del Pere Julià i Subirana la cosa aniria diferent. Va ser el inici d’una amistat que a durats fins avui en dia. El seu tarannà i gestió al davant de l’associació de veïns va guanyar el meu respecte i admiració. Que es sumarien amb altres coincidències i complicitats.

Era un apassionat amant d’Esparreguera i de la seva història, amb un marcat interès per la investigació i, sobretot, per la conservació i difusió cara a les noves generacions que vindran al darrera.

Ell va néixer al pla de Santa Maria del Puig d’Esparreguera i havia treballat al ram tèxtil i, si no recordo malament, també al monestir de Montserrat. Dues coincidències més amb el meu cas concret. Be, la relació d’amistat personal ha continuat i esperem que continuï molts anys més...

            El Mural del Mil·lenari d’Esparreguera va desaparèixer. Ja no hi es. Tanmateix seria potser pioner. Si be es cert que durant la celebració de la Festa del Carrer Llobregat el dissabte 18 de setembre de 1982 hi va haver una pintada popular d'un primer mural en aquell carrer, petitet, a la paret de l'antic escorxador, en unes festes amb el patrocini de l'Ajuntament d'Esparreguera i les entitats bancàries d'Esparreguera [Banca Catalana, Banc Espanyol de Crèdit, Banc de Sabadell, Banc de Vizcaya, Caixa de Barcelona, Caixa de Catalunya, Caixa de Pensions i Caixa de Terrassa], no seria potser comparable amb el nostre. Tanmateix un mural de grans mides que sí mereix ser recordat anterior seria el pintat al carrer Orenci Valls, en una casa que dona a aquell carrer. Casa també amb altra entrada per la plaça de Sant Magí. Popularment anomenada “La placeta”.

Obres al lloc que ocupava El Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. Fotografia del Joan Buxeda publicada en el llibre de Joan Parera "Els primers cent anys del Patronat Parroquial d'Esparreguera (1906-2006)".

Aquell mural molt gros, que reposava sobre la paret nord de la casa veïna, era visible des del carrer pel fet de que era pintat a la part del jardí de dita casa. Es tractava d’un mural que reproduïa varies fotografies antigues d’Esparreguera, a escala i a tot color. Un lloc digne de fer parada en una hipotètic recorregut o visita per la nostra vila. Tanmateix, aquesta obra artística, estant situada dins d’una casa privada, el dia llurs propietaris decideixin de aixecar la paret del seu jardí que els separa del carrer Orenci Valls, o el dia que decideixin –conservant o no les pintures-  de edificar dins de dit pati o jardí, deixaran de ser “visibles” i gratuïtes per a tot el públic aquelles singulars pintures murals.

El nostre “Mural del Mil·lenari d’Esparreguera” mentre va estar en peu va ser totalment públic, i a l’aire lliure. A la via pública. No puc dir si va crear escola o no. Però això de les pintades al carrer si que va tenir alguna continuïtat. Anys després, amb motiu de la guerra de Bòsnia (1992-1995) els joves de l’Esplai La Lluna d’Esparreguera pintaria un mural ben gros “Aturem la Guerra” a la carretera de Piera cantonada carrer de Francesc Macià per el seu cantó nord.

Aquell lloc antigament hi havia existit una casa. Que amb el pas dels anys va esdevenir un terreny tancat que es feia servir per la recollida de trastos, cartrons i ferros de qualsevol mena, mida i color. Finalment, la casa que tenia sortida al carrer Francesc Macià amb el número 01 desapareixeria, i la zona del pati que donava al carrer del Mestre Feliu Monné s’edificaria un nou edifici amb  vivendes que tindria la seva entrada per la carretera de Piera.

Singularment altre mural –aquesta vegada pintat sobre fusta i ja no tant gran-   es faria al carrer Sant Antoni. En unes velles portes que donaven sortida per aquests carrer a una mena de pàrking familiar, d’una casa del carrer Hospital que també comunicava amb el carrer Sant Antoni.

I ben segur que amb els anys s’aniran pintant altres murals més. Sia per protestar o criticar. Sia per demanar ajuda. Sia més o menys artístic per recordar algun fet, característica, o especial tarannà de la nostra Esparreguera.

Només falta un lloc i uns artistes tot terreny disposats a fer feina i compartir la seva obra amb els veïns i transeünts...

Segur que en vindran més de murals a Esparreguera.

Avui he compartit amb tots vosaltres aquests petits records. Que mai tant ben dit sia: son ja part de la història desapareguda d’Esparreguera...

El Patronat Parroquial d'Esparreguera en el lloc del Mural del Mil·lenari d'Esparreguera.
Fotografia: Parròquia de Santa Eulàlia d'Esparreguera.

Jo i l’associació de Veïns Zona Esportiva d’Esparreguera

 

Enganxina editada per l'associació de veïns obsequiada al Lluis Artigas Jorba

Vet ací que entre totes les entitats en les que en algun moment ha ajudat el Lluís Artigas Jorba aquí a la vila, es troba l’Associació de Veïns de la Zona Esportiva, a l’època en que tenia la seva seu al carrer Llobregat –anomenat popularment carrer de l’Escorxador-  en un lloc on antigament existia un passadís que comunicava la zona esportiva amb el carrer Llobregat, i que seria reconvertit en tancar-se en un local.

Va haver-hi un any veritablement especial durant l’existència de l’entitat i aquest va ser l’any 1985. L’any durant el que Esparreguera celebraria les festes del seu Mil·lenari. Una efemèrides que tothom el viuria amb mot de goig.

En aquell any estava com a president de l’Associació de Veïns de la Zona Esportiva el Pere Julià i Subirana. Un home amant de la història del nostre poble i enamorat del seu barri. Havia viscut en una de les cases properes a l’esglesiola de Santa Maria del Puig d’Esparreguera, i part de la seva vida es trobaria vinculada a la Colònia Sedó i Montserrat. Per el seu caràcter noble, dialogant i conciliador sempre varem entendre’ns i molt. Com també amb la totalitat de la seva Junta.

En aquell any 1985 de l’Esparreguera bulliciosa i festiva, vaig col·laborar desinteressadament en dos dels seus projectes. Un seria l’assessorament en una competició que voldrien organitzar -i que de fet és faria realitat-  i l’altre la de pintar un mural al aire lliure que s’anomenaria Mural del Mil·lenari. El lloc triat seria la llarga paret que hi havia en aquells moments disponible en la cruïlla de la plaça de Santa Eulàlia per la part de baix (és a dir en la ratlla imaginaria que aniria per la part baixa travessant des del carrer Sant Jaume vers el carrer Beat Domènec Castellet) i el carrer Tomà Cabeza. En aquells moments una mena de placeta al tocar d’una torre tancada de transformació elèctrica. On entre altre mobiliari, hi havia els poc estètics contenidors de les escombraries. El disseny no va ser meu val a dir. Però el Lluis Artigas Jorba va ser un de les dues persones que el pintarien. El projecte es va convertir en realitat també. Potser algun dia us compartiré cinc cèntims i en parlarem...

Darrera de l'enganxina editada per l'associació de veïns lliurada al Lluis Artigas Jorba. 

Doncs bé, l’Associació de Veïns de la Zona Esportiva per commemorar la efemèrides del Mil·lenari d’Esparreguera editaria una enganxina a tot color en la que sortia l’esglesiola de Santa Maria del Puig. Un dels monuments emblemàtic de la nostra població.

Al desembre d’aquell 1985 em varen lliurar una d’aquestes enganxines a mena de felicitació nadalenca. Amb el segell de l’entitat veïnal. Em va fer il·lusió. Tot un detall.

Jo mai la faria servir. I dita peça aniria destinada a ser guardada com un record que dormiria el somni dels justos. A ser guardada com a un testimoni d’una època i un any que ja mai mes tornaria...

Sobre del lliurament al Lluis Artigas Jorba.

Records del dibuixant Lluis Artigas Jorba...

1983:  Butlletí d’Escacs 

Editat per la Federació Catalana d’Escacs

Butlletí d'escacs número 35-37 guardat a la Hemeroteca de la Biblioteca de
Catalunya  a Barcelona. L'esparreguerí Lluis Artigas Jorba i publicaria...

No sempre guardem totes les referències d’allò que un fa al llarg de la seva vida. I de vegades o es perden o es destrueixen,

Vet aquí que si he retrobat aquest dies algunes dades a la hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya, de la meva col·laboració amb el “Butlletí d’escacs” que publicaria la Federació Catalana d’Escacs per el seu àmbit territorial, que era pròpiament el Principat de Catalunya, per bé que aquesta revista especialitzada també era enviada a bastants llocs de l’estranger. A Europa i fora d’Europa.

La Federació Catalana d’Escacs l’any 1983 tenia la seva seu al carrer Rosselló 255, en el pis 3er 2ª. En aquell temps la ciutat de Barcelona encara mantenia la seva divisió administrativa, per el que cal afegir que estava situada al Districte 8.

Amb aquest butlletí hi participaria al llarg dels anys com a dibuixant i també com a articulista. Per bé que ara recordarem la meva etapa com a il·lustrador gràfic o dibuixant.

Al llarg de la meva etapa vaig viure la transformació d’aquest butlletí en tres formats o mides diferents. Aquí recordaré la publicació del seu butlletí número 35-37 que correspondria al mes de desembre de l’any 1983. Era una revista que costava 510 pessetes, era impresa a la impremta i fotocomposició Gràfica/82 i seria il·lustrada. Amb dibuixos, fotografies, i portada a tot color. Les mides en aquella primer període de la meva participació al butlletí serien de 300 x 210 mm. I tindria 82 pàgines impreses sense comptar la coberta i contracoberta.

A Esparreguera mai donarien cap importància al fet de que un fill de la vila fes ni de periodista ni de dibuixant en mitjans de comunicació de fora. Tanmateix, es va fer i es va publicar…

En aquesta època el Director Federatiu era el Joan Segura i Vila i el Director Executiu Josep Rocamora i Torà al “Butlletí d’escacs”. Tenint com a Redactor en Cap al Lluís Vidal i Cortés; i de Coordinador General al Marc Ferrer.

El nucli dur o ànima del butlletí en aquell ja allunyat any 1983 aniria a càrrec de tres membres que formarien la redacció: El Pedro Barrero, el Josep Lluís Maroto i l’Albert Mosella.

Aquesta publicació mantenia un bon nivell de qualitat gracies al personal que feia pinya en aquest projecte. Corresponsals, teòrics, col·laboradors tècnics, fotògrafs, dibuixants, personal de secretaria, serveis especials i un nodrit grup de col·laboradors de tota mena que ajuntarien amb les seves especialitats individuals a fer un producte de qualitat amb aires de treball col·lectiu.

Aquí tenim una anècdota més. Car em varen ficar en aquest número publicat com a col·laborador i no com a dibuixant…!!

            A la pàgina número 23 d’aquell número es publicaria una de les meves acudit humorístiques. Veureu aparèixer un dels meus personatges creats que  -en els següents butlletins-  aniria retornant.

            Els dos amics van parlant pel carrer mentre que un li diu al altre: “Seras muy bueno al ajedrez, però Yo te gano a las damas”…

            Aquí com sempre aniré jugant amb els dobles sentits de les paraules i de les imatges. Ja que, a gust del lector, serà aquest qui vulgui donar-li el sentit de que es molt bo en el joc de taula de les dames, o per contrari, entre lletres, li fregarà pels nassos que Ell es millor com a “Don Juan” davant les senyores i les doncelles…

            Aquí us comparteixo alguns detalls de aquell número publicat i del meu dibuix….

            Varen néixer aquí Esparreguera...

Portada del Butlletí d’escacs núm. 35-37, desembre de 1983. 
On el Lluis Artigas Jorba hi publicaria.

Pàgina on s’esmenta les persones que participarien en la elaboració del
número 35-37 del Butlletí d’escacs. Entre Elles el Lluis Artigas Jorba.

 
Pàgines 22 i 23 del Butlletí d’escacs número 35-37, amb el dibuix del Lluis Artigas Jorba.

Pàgines 70 i 71 del Butlletí d’escacs número 35-37. 

Portada del Butlletí d'ecacs número 34, setembre de l'any 1983. Editat per
la Federació Catalana d'Escacs. En aquellà època la redacció era al carrer
 Trafalgar número 03, al districte 10 de Barcelona. 
La imprenta-fotocomposició es feia a cal Esteban Munné...

La desapareguda revista local "La Figa de Moro". Un experiment "made in" Esparreguera

 

Número zero de la revista de critica participativa apareguda a la Colònia Sedó d'Esparreguera
 amb el nom de"La Figa de Moro. El Higo Chumbo".

Corrien aquells gloriosos anys vuitanta del segle passat, tant plens d’esperances i també il·lusions quan a la Colònia obrera de Can Sedó, dins del terme municipal d’Esparreguera, tenia lloc la fundació del anomenat “Club de Joves” que era format per una trentena llarga de persones dins d’un llarg ventall que acolliria totes les edats.

La primera activitat pública del flamant Club de Joves seria la d’organitzar una castanyada popular aquell mateix octubre de l’any 1982, i posteriorment, una festa de Fi d’Any d’aquell mateix 1982. Val a dir que seria dins d’aquest primer nucli que naixeria la idea i proposta de crear una revista autogestionada per joves de caire totalment obert, participatiu, i de difusió gratuïta. Dit i fet. Havia nascut el “Col·lectiu La Figa de Moro” i també la seva revista. Una revista que tindria una capçalera bilingüe amb el nom de “La Figa de Moro. El Higo Chumbo. Revista local de critica participativa”.

El mitjans de que disposaven eren molt precaris. Tanmateix les ganes de fer coses molt grans. Apareixerien d’aquesta revista local un total de sis números en el període dels anys 1982 i 1983. Amb un primer número zero i altres cinc números al seu darrera. La revista seria totalment gratuïta. I es distribuiria no només a Can Sedó, sinó també en determinats punts del casc urbà d’Esparreguera i Olesa de Montserrat. Cal dir que el seu número zero esmentava que la revista era de la Colònia Sedó. Tots els següents números publicats esmentarien que la revista era de la Colònia Sedó-Esparreguera. Al llarg de la seva existència i donada la nul·la experiència en el periodisme i el disseny gràfic una de les seves constant seria els seguits canvis de maquetació. Aprenien sobre la marxa...

El seu punt de contacte en aquells moments seria al carrer de Sant Martí 13 de la Colònia Sedó.  El tiratge d’aquesta revista gratuïta aniria entre una forquilla dels cent als cent cinquanta exemplars per número editat. Excepte el darrer que serien dos-cents. En quant a l’apartat tècnic dir que seria de fulles grapades en el seu lateral i el contingut amb text mecanografiat i dibuixos. La seva impressió era amb els mitjans de que disposaven. Els números publicats 0, 1, 2 i 3 es feia amb una multicopista que els hi havia deixat de clixés de cera no electrònics i d’aquí la pobre qualitat del seu conjunt. Els dos següents números, es a dir els números 4 i 5 es farien ja amb cletxes electrònics i millorant un xic la seva impressió. De fet també dir que l’Ajuntament d’Esparreguera els ajudaria amb una minúscula subvenció per a material de paper. Les mides d’aquesta improvisada revista serien de 315 x 215 els números “0”, “1”, “3”, “4” i “5”. Mentre que el número “4” corresponent al 14 de gener de 1983 tindria unes mides de 300 x 210.

Número 01 de la revista que editaria el "Col·lectiu La Figa de Moro" de la Colònia Sedó
 d'Esparreguera amb el nom de "La Figa de Moro. El Higo Chumbo".

“La Figa de Moro” va ser una revista diferent. No era com aquella anomenada “Llibertat” que circulava clandestinament per l’Esparreguera postfranquista, ni tampoc seria la revista “Cap-i-Cua” d’Esparreguera molt més cohesionada i fonamentada. El “Col·lectiu La Figa de Moro” era marcadament obrerista, mes ben dit fills de famílies obreres, en alguns casos famílies emigrants,  i  - tot i que no seguia cap ratlla marcada per cap partit polític-   els fets polítics d’aquells anys i la joventut dels seus component, si que li donarien en alguns articles una marcada acidesa que a molts no els hi va agradar gens ni mica.

Donades les característiques de classe i procedència del qui formaven el Col·lectiu la llengua majoritària emprada seria el castellà. Totalment durant el primer número; un de sol en el segon amb un article sobre "El Franquisme a Catalunya" signat per un tal Salvador, amb material transcrit del llibre"Que és Catalunya"; i una vegada que el Lluís Artigas Jorba i col·laboraria, el ventall s’obre al idioma català una espurna més, si bé sempre minoritàriament. 

Un cas excepcional seria el seu número quatre on apareixerien tres articles en català:  El racó de l’avi. Esparreguera ahir [Lluís Artigas Jorba] de temàtica històrica i local, Incoherències del Pau Vila [Dídac, Pare de l’Escola Pau Vila d’Esparreguera] sobre dita escola situada a La Plana (Esparreguera) i Oblit fatal [Robert 82] que era un conte curt. Així doncs, la revista “La Figa de Moro” podem considerar-la per pels com una revista local de caire bilingüe.

Número 02 de la revista de critica participativa que editaven els joves de la Colònia Sedó d'Esparreguera.
Des de la vessant cultural i apolítica el Lluís Artigas Jorba hi col·labora a partir d'aquest número.

Sí que aquesta revista va tenir una cosa destacable i mai vista fins aquells moments i possiblement tampoc mai repetida. Les seves portes obertes de bat a bat. Efectivament. Volies escriure quelcom cosa? Doncs la fas arribar al col·lectiu i en el proper número apareix. Sorprenent. Ni preguntes de que penses, del que fas, o del que voldries. Ni verificacions ni censures. Ni retallades ni canvis d’allò que escrivies. Un cas veritablement únic.  

Recordaré un tram de l’editorial publicat en el seu número 02 de data 14 de gener de 1983:

“.../... A continuación responder a alguna críticas que hemos tenido y decir una vez más que, “La Figa de Moro” es una revista totalmente abierta a cualquier persona; todos los artículos o comentarios que nos enviéis tendrán un espacio en ella.

Decimos esto porque algunos personas se quejan de lo “fuertes” que son algunos artículos o trabajos; pero hemos de decir que el colectivo de nuestra revista no ha de comulgar (como ahora está de moda decir) necesariamente con las ideas o expresiones que se hagan en las páginas de la misma.

“La Figa de Moro” nació como consecuencia de una inquietud juvenil clara de trabajar en pro de la libertad de expresión y así pensamos continuar.../...”

La meva col·laboració en aquesta revista tindria lloc en la publicació d’aquest número 02. Amb la presentació d’una secció que havia batejat amb el nom “El racó de l’aví. Esparreguera ahir”. En aquest article meu fet el 07 de gener de l’any 1983 el dedicaria a les riuades del riu Llobregat per Esparreguera de l’any 1971, el 13 d’octubre de 1907 i 24 d’agost de 1842.

A sota del breu article publicat el Col·lectiu La Figa de Moro escriuria emmarcat dins d’un quadre un text una nota que deia:  

“Esperamos que el abuelo siga enviandonos puntualmente sus escritos y memorias referentes a la Vila de Esparreguera. Recuarda que aquí tienes un espacio libre.  Gracias Lluis por “El Racó de l’Avi”.

 

Número 03 de la revista de critica participativa "La Figa de Moro" de la Colònia Sedó d'Esparreguera.

         En el número 03 publicat el 11 de febrer de 1983 es trobaria un nou lliurament o col·laboració meva dins de la secció de “El racó de l’avi, Esparreguera ahir”. L’article havia estat escrit el 02 de febrer d’aquell mateix any. Aquesta vegada el tema triat seria el de fer memòria històrica d’algunes publicacions periòdiques d’Esparreguera, editades al llarg de varies dècades.

El següent número, el quatre, que es va publicar el 11 de març de 1983 la meva participació s’ampliaria a dues seccions dins d’aquesta revista. Sempre amb uns treballs moderats i tot seguint el meu tarannà i estil d’estar ben allunyat de la política. A la secció “El racó de l’avi. Esparreguera ahir” amb el que aquesta vegada parlaria dels concursos “a la esparreguerina” que em tingut en la nostra població, compartiria records del concurs organitzat per la desapareguda entitat cultural d’Esparreguera anomenada Fundació Jaume Pasqual  l’any 1965.

Número 04 de la revista de critica participativa "La Figa de Moro" dels joves de la Colònia Sedó d'Esparreguera.
El disseny de la portada varia respecte els anteriors números publicats...

La segona secció que s’estrenava també tenia una vessant marcadament cultural. Aquest cop feia servir la llengua castellana. La flamant secció l’anomenaria “Estampas Locales”. I en l’article de la seva presentació  feia un resum de les activitats culturals locals a la nostra estimada Esparreguera d’aquells mesos de gener i febrer de l’any 1983. Amb especial menció a la visita de l’arqueòleg i historiador esparreguerí resident a la ciutat de Sabadell, el benvolgut Rafel Subirana i Ollé, i la seva conferència feta a la Casa de Cultura del carrer dels Arbres d’Esparreguera. I també com a plat fort esmentaria la Mostra de “Pintors d’ara d’Esparreguera” on comentaria els artistes participants i les obres presentades.

En el número 05 publicat el 18 d’abril de 1983 es el que anomenaria del col·lapse. Tenint-lo a les mans em sembla que ja s’ha fet un grà massa i s’ha anat més enllà d’allò que anomenen critica participativa, tot plantejant-me de deixar en sec de col·laborar-hi. Tanmateix aquest seria el darrer número en editar-se públicament.

Número 05 de la revista de la Colònia Sedó d'Esparreguera "La Figa de Moro".
Va ser el darrer número publicat. 

                                                                     

La meva col·laboració enviada per aquest número seria dos articles i una acudit. Naturalment desconeixia el contingut del que altres havien escrit o enviat. Que podies veure una vegada ja distribuïda la revista.

A la meva secció “El racó de l’avi. Esparreguera ahir” havia enviat un article escrit el 15 de març de 1983 on recordaria en llengua catalana el naixement d’una nova agrupació coral local : l’Orfeó Esparreguera a l’any 1917. I tot aprofitant el tema esmentaria la existència del d’altre agrupació coral obrera que durant molts anys havia existir allí. Cosa que suposava agradaria als residents d’aquesta zona. Ja que son les seves arrels, la seva història... El anomenat “Chor La Flora” a la Colònia Sedó.

A la secció  “Estampas Locales” i en llengua castellana escriuria sobre l’Ateneu d’Esparreguera, i també de l’exposició feta a la Casa de Cultura del carrer dels Arbres d’Esparreguera, amb obres del prestigiós l’artista Viladecans.

La tercera aportació al número d’aquesta revista seria una acudit dibuixada per mi d’un pagès carregat amb una bota de vi que es presenta a les votacions locals dient “Ja sóc aquí”. Una paròdia dels mots “bota” i “vota”. Tanmateix el “Col·lectiu La Figa de Moro” va tenir la mala baba o la ficada de pota de ficar l’acudit dins d’un article d’allò més explosiu.

Efectivament. Estem en un context d’eleccions municipals on a Esparreguera se sap que participaran set formacions polítiques. A saber: Socialistes de Catalunya, Aliança Popular, Independents, Convergència i Unió, Nacionalistes d’Esquerra, Esquerra Republicana de Catalunya, i Socialistes Unificats de Catalunya. I vet aquí que en un article de la “Sección: Política y actualidad” de la revista que signaria algú amb el pseudònim de “Ojo Clinico” li dedica tres pàgines en un article que titularia “Que vienen las elecciones”. On segons el seu criteri i manera de veure les coses valora quines persones formen cada llista política presentada aquí Esparreguera i quins son els seus objectius.

L’estil emprat i redactat es al·lucinogen i mancat totalment de cap elegància.

Acabant el seu article tot aconsellant que:

“.../...En definitiva sólo dos listas de las siete presentadas en Esparreguera considero que, en caso de salir algunos consejales, serían muy beneficiosas para nuestra vila; dichas listas son las del PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA y la lista de INDEPENDIENTES.  Estoy seguro que en toda Esparreguera no hay mujeres ni hombres tan cualificados que puedan dar soporte a una política municipal clara y de cara a defender a los trabajadores .../...”

Val a dir també que per acabar semblant article tancaria amb un dibuix   -que aquest no era meu-   d’un català titella a mans d’una mà amb la bandera de EEUU, i el crit de “Fora Xarnegos!”. Total: un desastre i una empipada monumental per part meva...

En aquest número també es recollia una entrevista feta a l’alcalde socialista d’Esparreguera en Joan Serra i Alert; i a un dels caps de llista a l’alcaldia presentats a les properes eleccions, el Xavier Padilla. La entrevista ben breu, aniria comprensiblement, sobre els temes i prioritats a la Colònia Sedó. De les altres cinc llistes del partits que es presentaven a les eleccions municipals res de res.

De la portada de la revista poc a dir. Cada número mirava de millorar quelcom cosa. Però els quatre primers números segueixen una mateixa dinàmica visual. Les dos darrers números que ja comptava el “Col·lectiu La Figa de Moro” amb una mínima millora de mitjans intentarien canviar la capçalera cercant de fer-la més atractiva. Tanmateix la revista desapareixeria sense haver arribat a allò que aspiraven alguns. Tanmateix s’havien passat tres voltes en alguns escrits i la critica participativa havia esdevingut falta d’argumentari i elegància a la hora de compartir idees. Només la seva política de portes obertes i obertura sense cap mena de censura o limitació marcaria un èxit del model.

A la seva desaparició, la revista “La Figa de Moro. El Higo Chumbo” de la Colònia Sedó d’Esparreguera, certament que deixaria un bon grapat de gent enfadada. I també,  paral·lelament, el desig de esborrar la seva existència de la memòria col·lectiva d’Esparreguera.