Biografia del Lluís Artigas: CCC

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CCC. Mostrar tots els missatges

diumenge, d’octubre 30, 2005

Jo també vaig ser soci del "Club CCC"...

La revista del Club CCC. Any XIX. Número 219. Juny de l'any 1972...

Qui tingui la sort de tenir una certa edat recordarà amb certa enyorança aquella època en la que existien alguns centre de formació a distància per mitjà del correu. Eren els centres d’estudis per correspondència. Amb uns carters rurals sempre esperats que et portaven les lliçons, les consultes i les respostes d’aquells centres de formació. I també tots aquells sobres dels exàmens que viatjaven per el mon d’anada i tornada a casa...

A totes les poblacions no hi havia centres de formació i les tecnologies d’aquella època ratllaven allò que avui en dia en diríem tecnologies rudimentàries i obsoletes. Tot estava per fer i tot també avançava a gran velocitat. Com sempre allò més modern d’aquells temps sempre estaria a l’abast d’unes poques famílies adinerades.

Alguns potser també recordareu el INTER Centre de ensenyament per correspondència del carrer Enric Granados de Barcelona; o el popular Intituto Americano. O el barceloní “Centre CEAC” que cal recordar-lo va ser el primer centre de formació professional a distància creat l’any 1946. Tanmateix el centre de referència de la formació per correspondència era el Centre CCC del País Basc, que havia estat fundat l’any 1939. Perquè en aquest impartirien tant cursos culturals, com de idiomes i també professionals. Al llarg de la seva dilatada trajectòria del CCC la oferta formativa sempre es va anant adaptant a les circumstàncies del moment històric que hi havia. Havent ofert al llarg de la seva història més de 300 cursets diferents. I encara rutlla avui dia... https://www.cursosccc.com/

Un anunci publicitàri d'època del centre CCC....

Altre centre de formació per correspondència de Barcelona. La desapareguda Acadèmia Almi...

La formació radiada era minsa. Aquesta va ser la aposta personal del fill de Llagostera Ferran Maymó i Gomis, que l’any 1931 fundaria Ràdio Maymó al carrer Sant Pere Més Alt de Barcelona, fins que el 1934 es traslladaria al carrer Pelai 8 de la mateixa ciutat. Convertint-se en l’Escola Ràdio Maymó que impartiria classes de formació presencial, per correspondència i per ràdio. Obrint sucursals a Madrid i València. De fet, després de la guerra del 1936-1939 es traslladaria dins del mateix carrer Pelai a la vorera del davant on havia estat.

Jo vaig aconseguir-lo de veure funcionant en aquesta darrera època, ja que l’edifici era compartit amb l’administració de la companyia de transports Alsina Graells que entre altres rutes, feia la de la Seu d’Urgell i Andorra, passant per Esparreguera. I sí, l’Alsina Graells a casa meva el faríem servir per anar i venir a Barcelona.

L'Escola Ràdio Maymó del carrer Pelai de Barcelona en un anunci publicitari de l'any 1967...

Ferran Maimó moriria el 31 d’agost de 1966 amb 69 anys i això marcaria el declivi d'aquell tant interessant projecte. Desprès de la marxa de la línia de viatgers, la marxa dels transports Alsina Graells S.A. i una època de decadència, l’escola tancaria portes definitivament l’any 1992. Jo encara hi vaig aconseguir de veure allí una benzinera i, molt després, l’empresa constructora Núñez i Navarro hi edificaria l’Hotel Jazz que seria inaugurat l’any 2004.

Ens queda de recordar la televisió franquista -que l’any 1951-1952 començaria el seu període de proves- tardaria molts anys en oferir de forma experimental les classes de formació bàsica a la població. L’any 1958 emetrien Aula TV amb programes que no arribarien als deu minuts d’emissió. Li seguiria Escuela TV que duraria dos cursos i tancaria portes el juny de 1963. Val a dir que aquí coincidiria la desaparició de Escuela TV amb l’estrena de Academia TV que duraria els anys 1962 al 64... ha! Important:

1.- Recordem que totes les famílies no tenien televisió... ni de bon tros!.

2.- La cobertura territorial de la televisió va tardar molts anys a ser del 100 %.

3.- Es pagava un impost per tenir televisió o ràdio. Efectivament, a la dificultat de les famílies per comprar un aparell de televisió se li sumaria la obligació del pagament des de 1957 el cànon de TV que podia variar de les 300 pessetes anyals a la Hisenda Espanyola podia arribar a les 500 pessetes si l’aparell tenia més de 17 polzades. I que se sumaria al cànon de tenir un aparell de ràdio (60 pessetes més de l’època).

Resumint: cada família “afortunada” de tenir televisió i ràdio pagava de 300 a 500 pessetes de impost directe per aquest “luxe” de la ràdio o la televisió. Fins el mes de desembre de l’any 1965 en que el Generalíssim Franco derogaria aquest impost de les ràdios i televisions...

La formació a distància, que tenia defectes i limitacions certament, i oferia una mena de autoformació guiada en nombroses disciplines i matèries. Sobretot, feia possible de poder formar-se i adquirir nous coneixements sense les barreres horàries, les limitacions del transport i sobretot a uns preus populars que serien a l’abast de moltes famílies obreres.

Mai tindré prou paraules d’agraïment per totes aquelles santes dones i homes, que des la professió de professors i mestres deixarien el millor d’ells mateixos per tal d’ajudar a tots aquells que estaven patint la sequera de la manca de coneixements i d’oportunitats. Uns homes i unes dones que no sabrem mai els seus noms ni cognoms. Ni tindran estàtua alguna presidint cap plaça ni cap avinguda o edifici rellevant. Una legió anònima que lluitaria incansable donant la seva mà i el seu suport a quantes persones necessitades d’Ells, de la seva experiència i coneixements, acudirien per créixer professionalment i, sobretot, humanament...

Publicitat del centre per correspondència de Madid Instituto Americano...

El centre AFHA es va fer molt popular amb els seus cursets de fotografia i dibuix i pintura...

Jo mai he amagat les meves limitacions personals ni la limitada formació rebuda. I sí, ho puc dir amb cert orgull, he estat alumne d’aquesta formació a distància. La que en certs moments de la meva vida era la única que podia tenir. En el Centre d’Estudis CCC el 16 d’agost de 1978 acabaria el meus estudis cursats d’un curset de Cultura General; i el 16 de juliol de 1993 acabaria altres, els de Comptabilitat...

Ser alumne ho haver estat alumne del Centre d’Estudis CCC et donava la oportunitat de ser també part del “Club CCC”. Per algun lloc o raconet de la meva casa encara tinc guardat i dormint el somni dels Justos el seu carnet i la seva insígnia, que un es ficava -era moda als anys setanta- i la lluïa orgullosament en certs esdeveniments socials. La revista del club oferia també un bon servei i publicava de tot. Des d’escacs a reportatges, des de poesia i literatura a aspectes de actualitat, i com no també informaria dels seus famosos “Congressos” i viatges per l’estranger que s’organitzaven...

La revista del Club CCC. Any XXI. Número 243. Juny de 1974...

El Club CCC tenia la seva seu al barri anomenat Miraconcha -Mirakontxa en basc- a la Casa de Nostra Senyora de Iciar, a Donostia, Guipúscoa. Havia estat fundat per Juan Morera Vilella (1897-1979) i la revista havia tingut varis directors, com Ignacio Díaz de Rada o Antonio Azcárate Morera. Durant la dècada dels anys 70’ havia tingut la revista “Club CCC” unes mides de 295 x 210 mm. mentre que dècades després havia agafat el format de 270 x 210 mm. Acostumava de tenir entre 32 a 44 pàgines, amb la portada a color mentre que el seu interior el text, les il·lustracions i les fotografies sempre eren en blanc i negre.

De fet al llarg dels anys que vaig ser soci del Club, només una sola vegada vaig participar escrivint un article a la revista. Això sí, un article ben llarg: dues pàgines. Això va ser l’any 1997.

La revista del Club CCC. Any XLIII. Número 428. Any 1996...

No seria el Lluis Artigas Jorba el únic soci del Club CCC resident a la vila d’Esparreguera. Teníem també en actiu un valor prou important al nostre club que a més residia a Esparreguera. Participava molt regularment sempre. Algun article, algun comentari, i sobretot la publicació de les seves poesies. Sí, em refereixo a la Araceli Conde Romero, la poetessa d’Esparreguera resident al barri de La Plana...

Normalment en aquella època publicava dient que era de Barcelona. Donat que allí a la revista teníem escriptors de tots els llocs imaginables. Però unes poques vegades a la Araceli se li havia escapat la cosa i havia publicat la seva autoria dient que era d’Esparreguera [quatre vegades recordo que ho va fer...] o d’Esparreguera-Barcelona [crec recordar que només una sola vegada...].

Aquesta poetessa resident de molts anys a Esparreguera i que publica normalment en llengua castellana no se la ha tractat gaire bé a casa nostra al meu entendre. A la biblioteca d’Esparreguera Jo mateix els hi vaig picar les crestes varies vegades de que haurien de tenir vergonya de no tenir cap obra seva a la biblioteca. Si més no en la prestatgeria de literatura, almenys sí -per seu valor bibliogràfic e històric- haurien de tenir guardada la seva obra publicada a la anomenada “Col·lecció Local”. I també alguna vegada els hi assenyalaria lo malament que quedaven també que per la Diada de Sant Jordi “Un llibre i una rosa” que, havent publicat durant el darrer any, Ella no hi fos present a l’acte de signatura d’autors i escriptors d’Esparreguera.

Les ironies llençades i alguna clatellada verbal al final farien efecte. Contactarien finalment amb Ella. Tenint finalment els seus llibres en el catàleg d’obres de la nostra biblioteca.

La revista del Club CCC. Any XLIV. Número 430. Any 1997. En aquesta sortiria el meu article publicat...

En el cas de la Araceli Conde Romero era per a mi una qüestió de principis. Com a fill que sóc d’Esparreguera i persona enamorada de la meva vila tinc també previst de escriure un article -que no serà curt- però sí que serà concret, clar i detallat, on parlaré com a cronista literari i des d’un punt de vista biogràfic de la seva obra publicada i la seva trajectòria com a escriptora i poetessa.

I vet aquí que, malgrat sempre haver guardat correcció i distància tant Jo com Ella dins del Club CCC seriem també els dos participants d’aquesta popular revista. Salvant amb diferència la participació d’un i de l’altra. Tanmateix el volum de participació escrita de l’altra esparreguerina adoptiva era molt alta. A títol de exemple recordaria Tenemos necesidad de Dios que era un article (Any 1994: revista número 419); les poesies Quisiera; Al Cristo de Dalí; A mi Madre que ya no esta; i la narració Una Estrella y una nube (Any 1995: número 421, 422, 423); la poesia Dedicada al corazón de Jesucristo (Any 1996: número 426); les poesies Semana Santa; Madre Teresa de Calcuta; Dedicada a Alcaudete; (Any 1997: números 429, 430, 431); les poesies Pamplona Dormida; Valores (Any 1998: números 433, 434).../...

La meva participació, la única que vaig fer, te uns inicis més modestos. El soci resident a Oviedo de nom Mauren Allen i escriptor habitual de la revista publicaria un extens article amb el provocador títol “A mis amigos, no les felicito la Navidad...” que seria publicat a la Revista CCC número 428 de l’any 1996, a les pàgines número 08 i 09.

Doncs bé, la major part de la argumentació compartida per l’amic Mauren Allen resultaria que Jo no la podia ni de llarg, ni assumir-la ni tampoc donar-la per bona. Així que deixant mandres i complexos, deixant ignorància i falta de retòrica, vaig ficar mans a la obra per escriure altre article sobre el mateix tema...

I en el número 430 de la revista “Club CCC” de l’any 1997 es publicava l’article del Lluis Artigas Jorba d’Esparreguera “A mis amigos, Yo sí les felicito la Navidad...”