20 de setembre 2014

Records del dibuixant Lluis Artigas Jorba

1987-1993:  Butlletí d’Escacs

Editat per la Federació Catalana d’Escacs



Portada del 
Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
 d’Escacs
. Número 59, abril de 1992.


En altre article us parlava de la meva primera etapa de dibuixant al “Butlletí d’escacs” que editava i distribuïa la Federació Catalana d’Escacs [Clic aquí]. Avui recordaré també part de la meva segona etapa allí. Lo de les etapes que esmento fan referència a les mides de la publicació editada, donat que mentre l’esparreguerí que us parla hi va ser el format del butlletí sofriria diversos canvis.

En aquesta segona època el butlletí prendria un format més petit. Ara s’editaria amb unes mides de 215 x 155 mm [abans la seva mida era 300 x 210 mm.] i agafaria la curiosa particularitat de numerar les pàgines d’ençà el número un de la nova publicació exceptuant la portada i contraportada. Si fins aleshores cada nou numero començava de la pàgina 01 fins la darrera, a partir d’ara la paginació s’aniria “acumulant” seguint la  en el darrer número publicat. Perquè us feu una idea més acurada:  el número 66 del Butlletí d’escacs tenia les pàgines del 329 al 383... i el Butlletí d’escacs número 67 de les pàgines 385 a la 383...

Durant aquests segon període o segona època que Jo anomeno, la Federació Catalana d’Escacs –i per tant també la redacció i administració del butlletí-  havien canviat de lloc o domicili. Tenint la seva nova seu a la Gran Via de les Corts Catalanes 594, 7è, 1a, de Barcelona. I havent desapareguts els districtes de Barcelona el nou codi postal assignat per aquella zona seria el 08007.



Butlletí d’escacs
 editat per la Federació Catalana d’Escacs
Número 59, abril de 1992. Llistat de redactors, dibuixants
i col·laboradors d’aquest número publicat.


        El Butlletí d’escacs es continuaria editant. Essent el President en Josep Flores i Vallcorba, i el seu Director l’Antoni López i Manzano, i continuant com a Cap de Redacció el Marc Ferrer i Roche. I darrera d’ells els habituals col·laborador i fotògrafs. L’equip de dibuixants el formaven l’Esteban Gómez, el Carmelo Plaza i l’esparreguerí Lluis Artigas Jorba. [Que en alguns moments restaria l’únic dibuixant en actiu. Com es pot comprovar consultant el butlletí número 67 a la Hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya a Barcelona].

Aquí permeteu-me de recordar tres il·lustracions ja publicades. Novament repetiré allò dit en alguna altre ocasió - una vegada més - el salt existent en el temps entre la creació del dibuix i la data de la seva publicació..


Pàgines 40 i 41 del Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
 d’Escacs
.  Número 59, abril de 1992. 
Dibuix de l'esparreguerí 
Lluis Artigas Jorba de l'any 1987 que seria publicat
cinc anys després, l'any 1992...


Recordarem aquí alguns dibuixos. Per exemple:  el publicada en el número 59, al Butlletí d’escacs corresponent al mes d'abril de l’any 1992 era un treball fet a Esparreguera bastant anterior. De l’any l'any 1987...

Allí observem tres personatges que se situarien en un hipotètic gimnàs. En ell podem veure el home de gimnàs ben entrenat, que ens recorda als homes de complexió forta, els “fortaxons” ... que reposa uns instants assegut després d'una forta sessió d'entrenament, aixecant “peses” o “peces de pes” que ha deixat a prop seu. 

El nostre personatge, ja reposadament, presta atenció als seus dos companys que estan disputant una partida d'escacs de caràcter amistós [tanmateix observarem que allí no apareixen a taula cap rellotge de competició].

Amb bon humor, un dels dos contendents es dirigeix al “musculat” que els està mirant amb molta atenció... i  -potser, com aquell que no entén res de totes aquelles peces d'escacs que es desplacen sobre el tauler quadriculat dels nostres dos amics somrients- humorísticament, tot assenyalant-li una peça que representa una torre d'escacs, exclama: "Nosaltres també som aixecadors de peces..."; o, el que seria en traducció literal a la llengua de Miguel de Cervantes: “Nosaltres també som aixecadors de peses...”. 


Portada del 
Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
d’Escacs
.  Número 60, juliol de 1992.



    Aquesta il·lustració esparreguerina trauria tot el suc possible a les possibilitats que el llenguatge li oferia... La traducció permetria jugar tant com l'expressió igualitària de peces d'escacs - peces de pes del gimnàs”, com també l'equivalència contraposada i irònica de peces d'escacs que pesen poc en comparació amb els pesos del gimnàs, que pesen molt...”. Tot deixant-ho a l'elecció del lector de la publicació... 

     D'altra banda, veiem tornar a reaparèixer la figura o personatge que encarna un aficionat d'escacs, nascut del llapis del Lluis Artigas Jorba anteriorment. Un personatge conegut dels lectors amb el nom de Quimet Pelut. O, el que podríem traduir al castellà com a Joaquín Peludo o també com a “Joaquín El Barbas”.


Butlletí d’escacs
 editat per la Federació Catalana d’Escacs.
Número 60, juliol de 1992. Llistat de redactors, dibuixants i
col·laboradors d’aquest número publicat.


            Aquesta vegada, apareix Ell plàcidament somrient i assegut. Observant als dos amics que fan petar la seva broma..... amb el seu joc de paraules...

                Recordem a continuació el número publicat número 60 corresponent al mes de juliol de l'any 1992.  On apareixeria publicada una altra de les il·lustracions del nostre esparreguerí, que realment havia estat dibuixada i lliurada l'any 1987.


Pàgines 84 i 85 del 
Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
 d’Escacs
. Número 60, juliol de 1992. Publicació d’un dels dibuixos de
l’esparreguerí 
Lluis Artigas Jorba.


        Va ser a la pàgina 84 on apareixeria la seva il·lustració gràfica. Un dibuix d'estil continuista, on novament l'autor buscarà la complicitat del lector amb el seu humor habitual del doble sentit com veurem tot seguit:

        Aquesta vegada trobarem tres personatges en un hipotètic ring de boxa... Una situació d'entrada estranya i xocant tractant-se d'una revista tècnica i especialitzada en els ecacs...

            El Lluis Artigas Jorba presentaria la idea principal de fons: la universalitat dels escacs. És ben sabut que els escacs són practicats com a esport o com a activitat d'oci per infinitat de persones. Dels més variats oficis. De la més variada realitat social, econòmica, raça, religió o idiologia. D'aficionats als escacs al llarg de la història en trobarem en tots els nivells i realitats. Entre polítics famosos, intel·lectuals de reconegut prestigi, professionals d'alt nivell, obrers de tota mena i color. Persones adinerades i persones pobres de solemnitat... Músics, militars, sanitaris... Si haguéssim de fer llista d'Ells seria interminable. I, perquè no, aquí hauríem d'incloure també tant a esportistes amateurs com a professionals. Tant esportistes de saló, com els de pràctiques al aire lliure i també en pavellons esportius i gimnasos. Tot i les diferències existents de mentalitat, de classe social o de "rol", però, tots participen de la mateixa afició i parlen un mateix llenguatge: el dels escacs. I és amb aquestes premisses que no ha de resultar estrany que, d'entrada, se'ns presenti en aquesta il·lustració tres bons aficionats a la boxa, que també ho siguin dels escacs...



Portada del Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
d’Escacs
.  
Número 61, novembre de 1992.


Al dibuix del Lluís Artigas Jorba trobarem novament el nostre popular personatge del Quimet Pelut fent aquesta vegada, les funcions d’àrbitre de boxa.

        A la instantània, el trobarem observant tot pensatiu l'esportista que jeu ben malparat al terra de la lona. Després d'haver rebut la pallissa de la seva vida. És a dir, d'haver estat tractat com una baldufa de valent......

        El desafortunat esportista, -també aficionat als escacs segons ens ensenya el seu context- jeu a terra amb un bon llistat de lesions: un gros “Abonyegat” al cap, el nas amb sang, dos ulls morats... i alguns queixals pel terra... 

        A més a més al seu damunt una atmosfera de peces d'escacs blanques i negres voltegen certificant-nos que li han deixat ben bé “Kao” de la lliça de patacades rebudes... 

        L'autor li murmura al pensatiu arbrite com la tècnica utilitzada per batre del tot al seu desafortunat adversari amb tanta contundència: "Li he fet xec al descoberta..." El que podríem també ampliar com: "Li he donat escac mat a la descoberta...". 

        Novament observem com el llapis i el text del Lluis Artigas es combinen buscant la complicitat de l'aficionat i també del lector de la revista. Utilitzant una terminologia –un llenguatge– ben conegut dels seus destinataris. 

        Aquí el paral·lelisme que s’ha cercat seria comparar allò que passa sobre el tauler durant una partida de competició, amb aquesta altra disciplina esportiva que és la boxa... 

       En el món dels escacs s'entén per "escac" l'amenaça directa contra la peça més valuosa de cada esportista: el rei. Si aquest cau, és mort o capturat, la partida finalitza. Tota la batalla, tota l'estratègia, tota tàctica, tots els moviments realitzats s'encaminen a caçar o capturar el rei adversari. D'aquí la seva importància vital. Cal protegir el nostre monarca contra tots els "escacs" ja que, de no aconseguir-lo, la partida podria concloure amb un "escac mat" i mort el rei nostre finalitza la partida en derrota.


Butlletí d’escacs
 editat per la Federació Catalana
d’Escacs
. Número 61, novembre de 1992. Llistat de redactors, dibuixants
 i col·laboradors d’aquest número publicat.


    El segon terme tècnic utilitzat seria el de “descoberta”, entenent-se per aquesta, el moviment pel qual desplacem una peça de manera que una altra pugui actuar agressivament, o bé capturar impunement una peça adversària. Es produeix llavors una doble amenaça en la qual poden quedar atacades simultàniament dues peces.

            Amb aquesta idea de combinació arribaríem al concepte de "l'escacs a la descoberta" que, no és altra cosa que el recurs tàctic poderosíssim, d'atacar simultàniament dues peces. Una d'elles el Rei adversari. Aquest tipus de combinació, per la seva tremenda força pot convertir-se en una maniobrea demolidora i decisiva.

            El nostre personatge doncs, dirigint-se a l'arbrite ens fa un sinònim entre la idea de la parada o bloqueig i el ràpid contraatac que es practica a la boxa, amb el seu equivalent de fer "escac"  desplaçant una peça que fa de barrera entre el rei adversari i la peça que ataca el rei.

            Aquí, recollim el presentament de la rapidesa i de la contundència aplicada a aquestes dues disciplines esportives de competició:  la boxa i els escacs...

        Per acabar el safari que presento avui recordaré l’acudit publicada en el número 61, el novembre de 1992. Es tractaria d’un dibuix creat aquí Esparreguera també l’any 1987.


Pàgines 122 i 123 del 
Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana d’Escacs.
Número 61, novembre de 1992.
Publicació d’un dels dibuixos de l’esparreguerí 
Lluis Artigas Jorba.



        El Lluis Artigas Jorba ens presenta novament al seu personatge del “Quimet Pelut” parlant al mig del carrer  durant unes obres que tenen lloc allí amb un amic. El nostre personatge venia de jugar escacs i porta sota el braç el seu tauler i peces. El seu interlocutor es un obrer ben suat que comenta la jornada i el seu ambient de treball...

El text que acompanya la il·lustració es prou aclaridor i una vegada més l’esparreguerí juga amb el doble sentit de les paraules: “Enraonant d’escacs: Doncs sí, nostre encarregat no sap distingir un peó, d’un cavall....”



Portada del Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
d’Escacs
. Número 62, desembre de 1992.



Butlletí d’escacs
 editat per la Federació Catalana
d’Escacs
.  Número 62, desembre de 1992.
Llistat de redactors, dibuixants i col·laboradors d’aquest número.



Portada del Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
d’Escacs
.  
Número 63, febrer de 1993.




Butlletí d’escacs
 editat per la Federació Catalana
d’Escacs
.  Número 63, febrer de 1993.  Llistat de redactors,
dibuixants i col·laboradors d’aquest número publicat.



Portada del Butlletí d’escacs editat per la Federació Catalana
d’Escacs
.  
Número 67, desembre de 1993.





Butlletí d’escacs
 editat per la Federació Catalana
d’Escacs
.  Número 67, desembre de 1993.  Llistat de redactors,
dibuixants i col·laboradors d’aquest número publicat.






18 de setembre 2014

El programa de festes de La Plana d'Esparreguera del 1987...

 


Programa de la Festa Gran de La Plana 1987.
Dibuix del Lluis Artigas Jorba.
 

No deixa d’esser curiós que la festa anyal que te lloc a La Plana d’Esparreguera no es diu com les demés de la nostra població “Festa Major de...”  sinó que ha tingut el fet diferencial d’anomenar-se “Festa Gran de La Plana” per diferenciar-se de les demés festes anyals que celebrem aquí Esparreguera...

També la seva associació de veïns gaudeix d’altre fet diferencial. En duplicar las sigles de l’associació. Vet aquí que mai he sabut el perquè d’aquesta singularitat local. Però si regireu paperassa i documents impresos no us espanteu de trobar escrit “AAVV La Plana”...

Però no és aquests el tema que vull avui recordar. Sinó les seves festes.

Normalment la maquinaria de la seva junta comença a treballar abans del juliol en confeccionar la programació d’actes que oferiran per la seva Festa Gran que sempre té lloc als voltants del onze de setembre. Alguns anys millors actes que altres. De vegades novetats. Y sempre uns actes més o menys fixes que cada any tenen continuïtat.



Programa de la Festa Gran de La Plana 1987.
Portada feta pel Lluis Artigas Jorba a dues tintes.


A finals d’agost ja es poden veure cartells d’alguns actes –normalment grups musicals- i entra a la impremta un programa de mà d’una vintena de pàgines, on es detalla els actes que tindran lloc cada dia de les festes.

De aquests programes hem tingut de tot. Portades molt maques i no tant maques. Modernes i clàssiques. I vet aquí que el Lluis Artigas Jorba dissenyaria el programa de festes de l’any 1987...

La Junta de l’associació em va demanar que els hi fes aquest programa del 1987. Tanmateix disposaria d’un temps limitat. Poc temps. A més mai havia fet res semblant.

De fet varen ser una portada i un estol de dibuixos per omplir al interior del programa. Els dibuixos tipus còmic destinats al interior vaig tenir el detall de deixar uns bons espais en blanc per tal de que la impremta fiques els actes previstos segons la planificació feta per dita associació.

Al fina ferien servir la d’un ciclista perseguint la seva bicicleta; la de dos joves ballant; la d’una parella ballant de gala; la de la cursa de sacs; i la del concert de havaneres. Tanmateix la portada no la vaig saber fer millor. No vaig quedar content amb el resultat.



Programa de la Festa Gran de La Plana 1987.
Dibuix del Lluis Artigas Jorba



Programa de la Festa Gran de La Plana 1987.
Dibuix del Lluis Artigas Jorba



Programa de la Festa Gran de La Plana 1987.
Dibuix del Lluis Artigas Jorba


Resumint, hi va haver persones que els hi va agradar i altres que gens ni mica... [Com sempre passa].

Es va imprimir el programa d’actes a la impremta Minerva d’Esparreguera. I val a dir també que l’Associació de Veïns de La Plana em va obsequiar amb una petita quantitat en concepte de despeses de material. Detall d’agrair. Per acabar comentar que -segons explicarien els membres de la Junta-, els originals d’aquests dibuixos se’ls quedaria la impremta i no serien retornats.

Ves a sabre si algun dia, en algun programa d’altre localitat, ens trobem amb els dibuixos còmics que vaig fer per La Plana d’Esparreguera acompanyant altres actes. En el nostre món, el futur es l’ecologisme i el reciclatge. Donar una segona vida a tot allò que sia possible....

I bé, un dels molt programes editats de La Festa Gran de La Plana va passar per les meves mans...



Programa de la Festa Gran de La Plana 1987.
Dibuix del Lluis Artigas Jorba



Programa de la Festa Gran de La Plana 1987





Programa de la Festa Gran de La Plana 1987. 




17 de setembre 2014

Festa Major de Santa Eulàlia 1987

El cartell compartit de la festa major d’hivern.

El cartell d’ombres xineses.

 




Dibuix del pintor Josep Masip i Pérez fet pel Lluis Artigas Jorba per la exposició conjunta de la
Festa Major d'hivern d'Esparreguera 


L’any 1987 novament col·laboraria en la confecció d’un cartell publicitari per una exposició conjunta de pintors a la sala municipal d’exposicions que llavors era situada als baixos de la Casa de la Vila d’Esparreguera

Va ser un treball del tot surrealista. Els dos pintors que exposaven eren molt coneguts a Esparreguera:  el Josep Masip i Pérez i el Josep Grau i Piñol. Dos artistes amics que juntament amb la Paquita i Jo havien fet sortides per a pintar en altres localitats de Catalunya.

Doncs bé, l’exposició aniria de que el Lluis Artigas Jorba feia el retrat del Josep Masip i Pérez; i el Josep Masip feia el retrat del Josep Grau i Piñol per al cartell. A si, si sí… que es varen fer i el cartell a la impremta de Tipografia Minerva d’Esparreguera i es publicaria i repartiria per tota Esparreguera amb motiu de la celebració de Santa Eulàlia Patrona d’Esparreguera. I Festa Major d’hivern…

El cartell es impagable. El Lluis Artigas Jorba compliria l’encàrrec amb un dibuix de perfil a l’estil d’ombres xineses i en el mateix a dalt de la part esquerra hi ficaria una lluna, per allò de que el Josep Masip estava més en la Lluna que en La Terra. Flotava en una altra dimensió diria Jo amb certa xiulada d’estil humorístic…

Tanmateix, el Josep Masip pintaria al Josep Grau d’una manera ben provocadora com podeu veure en el cartell que acompanya aquests petit article.

També cal esmentar que aquesta exposició d’aquest dos artistes local es presentaria amb el nom fictici de membres del “Taller d’Arts Plàstiques, Societat Anònima” i per acabar d’arrodonir la cirereta amb dos textos que acompanyarien els dos dibuixos.

El text del Josep Grau presentaria les 16 obres exposades amb un resum biogràfic i una reflexió de la seva evolució com a artista.

Per la seva part, el comentari que acompanyaria el meu dibuix aniria a càrrec del Director  de l’Escola d’Arts Plàstiques, professor, i pintor Raimond Llort. Aquest singular artista era d’un dels resident de la Residència Municipal de Can Comelles que vet aquí, també l’Ajuntament d’Esparreguera li encarregaria un quadre retrat del famós Lluis Llongueras (perruquer, escriptor, escultor, pintor… i un munt de coses més) per regalar-li en nom d’Esparreguera, en agraïment per la donació d’una singular escultura durant les festes del Mil·lenari d’Esparreguera.

D’alguna manera, aquell artista feia de germà gran o de Padrí d’aquest dos joves pintors locals. Afegiré que el Josep Masip presentava una segona sèrie d’obres que feien de continuació de la seva anterior exposició presentada en solitari, l’any anterior (1986) amb el nom de “Taxisme”. De fet, aquest mot va ser creat per el Raimond Llort per tal de condensar la idea central que movia en aquells moment l’esperit i els pinzells del Masip. Per això, el més gros text publicat en aquest cartell en aquella presentació de obres sobre la denominació d’origen “Taxisme II”.

Efectivament, en Raimond Llort va donar un veritable corpus doctrinal que explicava el singular estil del Josep Masip i Pérez en aquella etapa de la seva vida artistica. Una base teòrica i argumentada que volia donar cimentació a la seva obra i ajudar a la persona allunyada del mont de l’art i de la historia dels moviments artístics unes pautes orientatives, una claus de interpretació, de la col·lecció de quadres que es presentaven.



Cartell de l'exposició conjunta dels pintors d'Esparreguera
 Josep Masip i Pérez, i Josep Grau Piñol,
per la Festa Major d'Esparreguera d'hivern 1987


No em pregunteu si aquell text va ser un èxit o no. Senzillament no ho sé.

Potser parlar estil llatí amb “De re varia, pro artis et Culturae” com apareix imprès al esmentat cartell; o parlar de Heidegger, de Berkeley o Benedetto Croce, seria un grà massa gros per aquella bona gent d’Esparreguera i els forasters que aquells dies ens visitaren, l’exposició i visitaven la vila.

Si us puc compartir que quan en Raimond Llort deixà aquesta vida per anar amb els grans artistes de la historia allí la llunyana Eternitat, el vell artista, deixaria en testament, els  seus cavallets, les seves pintures i els seus estris als seus pintors predilectes que l’acompanyarien i compartirien la seva passió per el mon de l’art. I que, d’alguna forma, esdevindrien també els seu hereus espirituals de tant singular personatge.

Els anys passen. Les persones com dèbils pàmpols i fulles son endutes ací i allà fins desaparèixer. Ara, amb el pas dels temps copsem com ja no queden testimonis impresos de parts del nostre passat. Aquest cartell, vet aquí tant estrany, tant peculiar, tant únic, ja no es troba ni es recorda per ningú…

Si, el Lluis Artigas Jorba  -una vegada més-   també hi va tenir una petita part en la seva història…

En la historia contemporània de l’Esparreguera artística.





16 de setembre 2014

Dibuixos publicitaris…

Un cartell per un artista local:

Josep Masip i Pérez

 

 


Cartell del Lluis Artigas Jorba per l'exposició de l'artista esparreguerí Josep Masip a l'any 1986.


Un company d’escola que va esdevenir un amic de tota la vida va ser l’artista local Josep Masip i Pérez. Pintor industrial  -professionalment parlant-  i pintor de vocació per la seva afició.

Al llarga dels anys va fer motes exposicions. A Esparreguera i fora d’Esparreguera. Treballant també al llarg de la seva vida varies tècniques i estils monogràfics. En els seus principis quadres de tall clàssic. Més tard quadres policromats fets amb terres i làtex, on predominaries els blaus del cel intensos i elèctrics.

Més endavant entraria en una dinàmica que artísticament denominarien els professors i directors d’arts plàstiques com a Taxime.

Però no recordaré aquí ni les anades i tornades que fèiem a concursos de pintura ràpida d'altres ciutats o poblacions, el grup format per el Josep Masip i Pérez, el Josep Grau i Piñol, el Lluis Artigas Jorba i la Paquita Artigas Jorba. Tampoc toca aquí recordar les seves participacions en exposicions publiques col·lectives, o la seva participació a diverses biennals i trobades. No.

    En aquest modest article recordaré una de les vegades en que vaig col·laborar amb les seves exposicions. Val a dir que no serien nomès en el transport, muntatge i desmuntatge de la seva obra exposada. De vegades aniria dita ajuda o col·laboració en l’àmbit de la publicitat… 

Tot i que per a res destacaria dins del àmbit artístic d’Esparreguera el Lluis Artigas Jorba, ni vaig participar mai en cap Biennal d’artistes d’Esparreguera, si que vaig rebre algun encàrrec o petició d’ajuda. Efectivament, per inversemblant que pugui semblar, al Josep Masip i Pérez pintor de quadres i habitual en oferir exposicions de la seva “obra recent” no se li donaven bé ni els cartells publicitaris ni la retolació en general…

I vet ací que els companys li ficàvem un cop de mà de tant en tant. 

Avui compartiré un d’aquells cartells i retolació que li vaig fer desinteressadament. Es tracta d’una exposició feta l’any 1986 a la sala municipal d’exposicions de l’Ajuntament. Que per aquelles dates era situada al soterrani de la Casa de la Vila. A la plaça de l’Ajuntament. 

El seu accés era pujant unes escales fins el replà que feia de planta baixa. A la dreta teníem els Serveis Tècnics, a l’esquerra la Policia Municipal i el Jutjat i els ascensors de l’edifici. Al davant els WC i l’escala per pujar i baixar.

Per accedir a la sala d’exposicions calia agafar l’escala i baixar. En aquest curiós soterrani teníem al davant els ascensors. A l’esquerra la Sala Municipal d’Exposicions (d’una mida més que respectable). A la dreta una porta que conduiria a un magatzem que també acollia el cotxe de la Policia Municipal i els calabossos on es dipositaven els detinguts…

Al cartell de la dita exposició que coincidiria amb la celebració de la Festa Major d’Esparreguera restaria oberta al públic del 08 al 23 de febrer de 1986. Tota la informació va ser retolada i el cartell també incloïa una retrat de l’artista que vaig fer de memòria.

Dit cartell de mides 298 x 420 mm, de tinta negre sobre full blanc, va ser distribuït per els comerços d’Esparreguera i centres catalogats de interès públics.

Ara tot això es historia. Una anècdota també. A l’Ajuntament d’Esparreguera es farien obres de manteniment i millora i el seu accés canviaria notablement. La Sala Municipal d’Exposicions seria traslladada al carrer dels Arbres. El Josep Masip i Pérez continuaria pintant a la recerca de nous estils i noves tècniques…

I el pas dels anys abocaria l’oblit d’aquella exposició i del cartell que Jo vaig fer…




09 de setembre 2014

El Mural del Mil·lenari (1985-1995)

Records del Mural del Mil·lenari d’Esparreguera

Va ser pintat on s’edificaria el nou Patronat Parroquial

 



El Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba...


Mirant enrere sovint tots trobem també alguns bons moment passats. Que ja formen part d’una mena d’Eternitat o somni dels justos. Coses que em viscut intensament  i que les generacions que venen al darrera nostra no han conegut. Experiències o moments històrics que desapareixen deixant de vegades unes vagues i escadusseres notícies o referències. Sovint també ben poques. D¡aquells moments viscuts a la nostra estimada Esparreguera.

Un d’aquells moments  -que ja mai més tornaran aquí-  seria la celebració del Mil·lenari d’Esparreguera.

Una celebració que arrencaria amb el descobriment a la ciutat de Vic, d’un vell pergamí on s’esmenta Esparreguera, Can Tobella, els dos castells d’Esparreguera  -és a dir el Castell d’Esparreguera i el Castell de les Espases-  i altres dades escrit en aquell document del llatí del segle X.

El document va fer molt rebombori. Donaria peu a la celebració dels mil anys d’existència d’un nucli hàbitat en el nostre terme que mantingues l’actual nom de la població. Una efemèrides ben dolça e important. Fe festa grossa per aquest motiu esdevindria una iniciativa assumida col·lectivament. Un fet il·lusionant que abrandaria no nomes la part oficial que representava el nostre Ajuntament. Sinó per la totalitat del conjunt de la nostra ciutadania, les nostres entitats i associacions locals. Fossin esportives, culturals, o de qualsevol mena. Les més grans i de pes com també les mes modestes i petites.

L’engranatge es ficaria a funcionar a tota màquina. Tothom volia ficava la seu grà de sorra i el Mil·lenari seria un motiu d’orgull local i de cohesió entres associacions i entitats, entre tots els veïns i veïnes d’Esparreguera. Els pertanyents a famílies d’aquí de tota la vida, i també aquells vinguts de altres terres i que havien fet de la nostra població el seu niu, el seu projecte de vida, el seu projecte de futur...

No es aquí el moment de recordar la nombrosa llista d’actes que aquell any varem viure tots a Esparreguera. Però, estimats amics meus, permeteu-me una espurna de temps per fer uns comentaris breus abans d’entrar en el motiu d’aquest article de records.

D’aquell any i de les moltes activitats dutes a terme he triat només dues per comentar. I val a dir de passada que tota la publicitat editada d’aquells actes, tant els cartells com els programes informatius d’aquell any 1985, incorporarien un quadrat de disseny on es podia llegir “Esparreguera 985-1985” i al mig es podia veure l’escriptura spadas [referint-se al Castell de les Espases, que era situat a l’actual Sant Salvador de les Espases, i que en altres documents també apareix com a rocha de spa]; Sparagaria [Una de les moltes variants en llatí de l’actual nom d’Esparreguera]; Tovella [Masia del nostre terme que encara existeix] i Lubricato [el nom llatí i en romà de l’actual riu Llobregat].



El 
Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. [Fotografia de Pere Julià.]

Reprenent el fil d’aquest modest article, recordaria un acte que tindria lloc a la plaça de Santa Eulàlia –també anomenada popularment plaça de l’Església- el divendres 14 i dissabte 15 de juny de 1985 a les deu i mitja de la nit. Es tracte d’un acte cultural que es presentaria sota el títol de “Supervivència del teatre medieval” oferiria el Patronat de La Passió d’Esparreguera, fent unes representacions teatrals al aire lliure de “La Passió de Frai Anton de Sant Jeroni”. Un acte on a més d’ajudar l’Ajuntament d’Esparreguera i la Diputació Provincial de Barcelona, curiosament també col·laboraria l’Ajuntament de Barcelona. Val a dir que va ser una producció històrica. Jo la qualificaria de brutal. I varen participar un munt de persones tant com actors i actrius, com a la música, que aniria sota la direcció del mestre Josep Borràs i Farrés (solistes, flautes, guitarres...). La direcció coral (a mans del Serafí Casanovas), i el cor d’Àngels (dirigits per la Mercè Borràs) seria seguit d’un llarguíssim grup de tècnics i col·laboradors artístics.

La direcció de tan esplèndida ficada d’escena, aniria a càrrec una direcció col·legiada. A mans del Joan Castells, la Carme Paltor, el Ramón Carbó i la Lola Lizarán. També hi col·laborarien la parròquia de Santa Eulàlia d’Esparreguera, El Teatrí, i l’anomena’t Pedrito. Total: un esclatant èxit!!

Dels nombrosos actes programats per la celebració del Mil·lenari d’Esparreguera, jo en destacaria també un altre per considerar-lo especialment rellevant, Des del punt de vista humà, sentimental i romàntic. Que hi farem. Un es com és... Ha! Demanar perdó perquè possiblement altres actes també son dignes de recordar d’aquell any 1985...

El dia 06 de juliol de 1985 tindria lloc una “Diada dedicada als esparreguerins que viuen fora de la Vila” amb una programació que començaria amb una recepció oficial a la Casa de la Vila, i mitja hora després tindrien la salutació oficial a la sala de sessions de l’Ajuntament.

Tot seguit els nostres esparreguerins de la diàspora anirien fins la plaça de Santa Eulàlia on gaudirien d’una Audició de Sardanes amb peces del compositor Feliu Monné. Hi hauria també un expositor amb llibres i publicacions locals per aquells que volguessin comprar algun record made in Esparreguera...

La diada continuaria amb una visita programada a la llavors anomenada Casa de Cultura del carrer dels Arbres, 38-A. Lloc on antigament hi tenia la seva seu la oficina d’Esparreguera de l’entitat bancària de “La Caixa”. On els participants podrien gaudir de l’exposició dels treballs de l’artista Narcís Banchs. Dins de l’exposició hi trobarien una obra especial, el seu treball estrella d’aquella exposició: la presentació pública del Mural del Mil·lenari. Un treball fet amb la tècnica anomenada Paper-Nu, de mides respectables, i que va agradar molt.

Aquí un breu encís:  No confondre el nostre Mural del Mil·lenari motiu d’aquest article, amb aquest altre Mural del Mil·lenari del Narcís Banchs, molt meritori sense dubtes, però que tindria el seu destí final vers la sala d’actes de la futura biblioteca municipal. Que es tenia que construir encara en una data indeterminada. De moment, només teníem la Biblioteca Popular Beat Domènec Castellet, i efectivament, durant les festes de la celebració del Mil·lenari d’Esparreguera, tindríem no un, sinó dos Murals del Mil·lenari.

Durant aquell any 1985 l’Associació de Veïns de la Zona Esportiva d’Esparreguera va viure un dels anys més gloriosos d’aquella entitat veïnat. Sota l’empenta del seu president en Pere Julià i Subirana, i la seva Junta, es varen organitzar i dur a bon terme moltes coses. A més de la Festa Major del Barri que l’anomenarien del carrer Llobregat,  -donat que era allí on tenien la seva seu-  s’atrevirien a fer de tot. Fins i tot concursos de dibuix i pintura o muntar un torneig d’escacs amb les entitats del poble d’Esparreguera amb diverses categories de participació...

I aquí que covessin la idea de pintar un mural al aire lliure dins del casc antic d’Esparreguera per tal de immortalitzar el nostre Mil·lenari. De fet, tot i que aquell mural el varen pintar dues persones (el Joan Romeu i Calvet; i el Lluis Artigas Jorba) la tramitació municipal i disseny no va ser cosa meva.

Existia una zona morta al començament del carrer del mestre Tomàs Cabeza, fen cruïlla amb la plaça de Santa Eulàlia i començament del carrer Beat Domènec Castellet, lloc on antigament hi havia existir les restes d’una casa enrunada, que finalment seria eliminada i urbanitzat l’espai deixat buit. Aquell espai, fins el ben tocar de la torre de transformació elèctrica existent allí mateix, va ser enrajolada al terra, sanejada la paret, i plantat algun petit arbre al davant. Fent-se servir també com aquest lloc com a zona on deixar contenidors de recollida d’escombreries.

Doncs be, l’Associació de Veïns, el Pere Julià, i el Joan Romeu tirarien endavant aquell projecte d’un mural per la nostra vila. I aquí aterra el Lluis Artigas Jorba. En el moment que es tindria ja la paret, els materials, un genial disseny obra de les mans del Joan Romeu, i moltes, moltes, però moltes ganes de fer realitat aquell somni...

El Mural del Mil·lenari d’Esparreguera no es va fer en un dia. La mida d’aquella obra era respectable i es va tenir que fer per fases. D’una manera planificada. El seu esbós en vertical. La delineació de les diverses figures que anirien des del campanar, la població, el teatre de La Passió, l’ermita de Santa Maria del Puig, o la retolació de la paraula d’Esparreguera en llatí...



El 
Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. Fotografia del Sr. Dauder publicada en el llibre de Joan Parera "Els primers cent anys del Patronat Parroquial d'Esparreguera (1906-2006)".

Varen ser bastants dies els que treballaríem. En aquells primers dies els pots de pintura anaven de la seu de l’associació al carrer Llobregat al mural, i viatge de volta en acabar la jornada. Desprès ja no. A la cantonada de la plaça de Santa Eulàlia amb el carrer Beat Domènec Castellet existia un magatzem gran que en aquell moment el feia servir el Teodoro Parent i Mariné com a magatzem de venda de material per a la construcció. Si be Ell vivia al carrer de Sant Antoni. Els més vells del poble encara recordaven com aquell magatzem serviria per alguns anys com a pàrking per alguns dels autobusos de la Hispano Igualadina. [De fet antigament tenien en altre local d’aquella mateixa plaça la administració i parada dels seus autobusos, que en aquella època eren uns vehicles més petits i si que entraven al casc urbà d’Esparreguera. Però això, es una altra història...]. El Teodoro, home molt comunicatiu i de bon cor, sempre col·laboratiu, ens deixaria guardar les eines i les pintures en el seu magatzem. Fins i tot, ens havia deixat també escales i tamborets per facilitar el nostre projecte.

Sempre estava atent als nostres treballs i, vivia amb simpatia, els nostre lents però constants avanços en la elaboració d’aquell mural. Sense faltar mai unes paraules d’ànims i encoratjament per la tasca que fèiem tant el Joan com Jo.

Va arribar el dia en que finalment aquell gros mural s’acabaria. Les darreres pinzellades les vaig fer Jo. Al marge dret hi retolaria -d’acord amb el dissenyador d’aquell mural i ànima del projecte-  els noms dels autors d’aquell treball i que eren el Joan Romeu i Calvet, i el Lluis Artigas Jorba. A més de incloure també al Teodoro Parent com a Col·laborador. Per el seu incondicional recolzament...

Durant el període que duraria aquell pintat les persones naturalment es paraven a veure que era allò que fèiem. Varen haver comentaris de tota mena. Bons i no tant bons. Per a unes persones una bona idea. Per altres dos pintors folls del tot. Més quan es feia gratuïtament i sense cap prestació en especies ni econòmica. Varem tenir també la sort que dit mural, majorment, el varen respectar sense fer-hi pintades bèsties al damunt, raspats o altres barbaritats de la època de les cavernes...  Només el pas del temps i la humitat farien uns petits estralls en llocs ben localitzats com podeu veure en alguna fotografia.

Com a tantes coses de la meva vida, que he fet i han desaparegut, aquests mural també viurà la seva tragèdia. Seria destruït l’any 1995 en aixecar-se el nou edifici i teatre del Patronat Parroquial d’Esparreguera. Havia resta en peu prop de deu anys.



El 
Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. Fotografia de Joaquim Casals publicada en el llibre de Joan Parera "Els primers cent anys del Patronat Parroquial d'Esparreguera (1906-2006)".


Efectivament, a la dècada dels anys noranta es procediria a l’enderrocament del mural, per la construcció del nou local del Patronat Parroquial d’Esparreguera, que es convertiria en la seva quarta seu. La primera la tindrien al carrer Bruc 01 (Any 1906), la segona al carrer Gran 76 (Anys 1906-1977) i la tercera al carrer Gran 78 (Anys 1978-1996).

Ara, només resta aquest mural viu en la memòria d’algunes persones, i algunes fotografies escadusseres.

Tanmateix podeu veure algunes d’elles publicades  -en blanc i negre- dins del llibre d’en Joan Parera i Canals “Els primers cent anys del Patronat Parroquial d’Esparreguera (1906-2006)”. On les podeu trobar a les pàgines 97, 98 i 99. Fotografies fetes en el seu moment per el senyor Dauder, Joan Buxeda i Joaquim Casals.

Els quatre personatges vinculats a aquesta història que comparteixo amb tots vosaltres, el Pere, el Joan, el Lluis, i el Teodoro varem tenir que veure néixer aquest mural i també de veure el seu enderrocament. Val a dir també que de la colla dels quatre, el primer en partir d’aquest mon vers l’Eternitat seria el Teodoro Parent i Mariner un 03 d’abril del 2000 a l’edat de 74 anys. Una persona vinculada amb la cultura d’Esparreguera i especialment amb l’Orfeó Gorgonsana. Ja que era un dels tres barítons que tenien. [Aprofito per recordar aquí a un altre baríton: el Joan Soteras i Montserrat. Que es donaria el cas de que un germà de la meva besàvia estava casat amb la seva germana l’Antònia; i la Paquita Artigas i Jorba, soprano, del mateix orfeó...].

Per la seva part el contacte amb el Joan Romeu i Calvet es va anar desdibuixant fins perdre el fil. Ell era un apassionat de l’esport del tennis taula i posteriorment entraria en la dinàmica de la política. Tenint diferents responsabilitats locals.

Del Pere Julià i Subirana la cosa aniria diferent. Va ser el inici d’una amistat que a durats fins avui en dia. El seu tarannà i gestió al davant de l’associació de veïns va guanyar el meu respecte i admiració. Que es sumarien amb altres coincidències i complicitats.

Era un apassionat amant d’Esparreguera i de la seva història, amb un marcat interès per la investigació i, sobretot, per la conservació i difusió cara a les noves generacions que vindran al darrera.

Ell va néixer al pla de Santa Maria del Puig d’Esparreguera i havia treballat al ram tèxtil i, si no recordo malament, també al monestir de Montserrat. Dues coincidències més amb el meu cas concret. Be, la relació d’amistat personal ha continuat i esperem que continuï molts anys més...

            El Mural del Mil·lenari d’Esparreguera va desaparèixer. Ja no hi es. Tanmateix seria potser pioner. Si be es cert que durant la celebració de la Festa del Carrer Llobregat el dissabte 18 de setembre de 1982 hi va haver una pintada popular d'un primer mural en aquell carrer, petitet, a la paret de l'antic escorxador, en unes festes amb el patrocini de l'Ajuntament d'Esparreguera i les entitats bancàries d'Esparreguera [Banca Catalana, Banc Espanyol de Crèdit, Banc de Sabadell, Banc de Vizcaya, Caixa de Barcelona, Caixa de Catalunya, Caixa de Pensions i Caixa de Terrassa], no seria potser comparable amb el nostre. Tanmateix un mural de grans mides que sí mereix ser recordat anterior seria el pintat al carrer Orenci Valls, en una casa que alguns anomenes de "Cal Tiburci" que dona a aquell carrer. Casa també amb altra entrada per la plaça de Sant Magí. Popularment anomenada “La placeta”.



Obres al lloc que ocupava El Mural del Mil·lenari d'Esparreguera pintat per el Joan Romeu i el Lluis Artigas Jorba. Fotografia del Joan Buxeda publicada en el llibre de Joan Parera "Els primers cent anys del Patronat Parroquial d'Esparreguera (1906-2006)".

Aquell mural molt gros, que reposava sobre la paret nord de la casa veïna, era visible des del carrer pel fet de que era pintat a la part del jardí de dita casa. Es tractava d’un mural que reproduïa varies fotografies antigues d’Esparreguera, a escala i a tot color. Un lloc digne de fer parada en una hipotètic recorregut o visita per la nostra vila. Tanmateix, aquesta obra artística, estant situada dins d’una casa privada, el dia llurs propietaris decideixin de aixecar la paret del seu jardí que els separa del carrer Orenci Valls, o el dia que decideixin –conservant o no les pintures-  de edificar dins de dit pati o jardí, deixaran de ser “visibles” i gratuïtes per a tot el públic aquelles singulars pintures murals.



Murals pintats al carrer Orenci Valls d'Esparreguera, dins d'una casa particular. Visibles des del carrer.


El nostre “Mural del Mil·lenari d’Esparreguera” mentre va estar en peu va ser totalment públic, i a l’aire lliure. A la via pública. No puc dir si va crear escola o no. Però això de les pintades al carrer si que va tenir alguna continuïtat. Anys després, amb motiu de la guerra de Bòsnia (1992-1995) els joves de l’Esplai La Lluna d’Esparreguera pintaria un mural ben gros “Aturem la Guerra” a la carretera de Piera cantonada carrer de Francesc Macià per el seu cantó nord.

Aquell lloc antigament hi havia existit una casa. Que amb el pas dels anys va esdevenir un terreny tancat que es feia servir per la recollida de trastos, cartrons i ferros de qualsevol mena, mida i color. Finalment, la casa que tenia sortida al carrer Francesc Macià amb el número 01 desapareixeria, i la zona del pati que donava al carrer del Mestre Feliu Monné s’edificaria un nou edifici amb  vivendes que tindria la seva entrada per la carretera de Piera.

Singularment altre mural –aquesta vegada pintat sobre fusta i ja no tant gran-   es faria al carrer Sant Antoni. En unes velles portes que donaven sortida per aquests carrer a una mena de pàrking familiar, d’una casa del carrer Hospital que també comunicava amb el carrer Sant Antoni.

I ben segur que amb els anys s’aniran pintant altres murals més. Sia per protestar o criticar. Sia per demanar ajuda. Sia més o menys artístic per recordar algun fet, característica, o especial tarannà de la nostra Esparreguera.

Només falta un lloc i uns artistes tot terreny disposats a fer feina i compartir la seva obra amb els veïns i transeünts...

Segur que en vindran més de murals a Esparreguera.

Avui he compartit amb tots vosaltres aquests petits records. Que mai tant ben dit sia: son ja part de la història desapareguda d’Esparreguera...


El Patronat Parroquial d'Esparreguera en el lloc del Mural del Mil·lenari d'Esparreguera.
Fotografia: Parròquia de Santa Eulàlia d'Esparreguera.

Nota afegida posteriorment:

En Joan Romeu i Calvet va morir el dia 05 de setembre de 2024. El dia 06 tindria lloc les exèquies a l'església parroquial de Santa Eulàlia d'Esparreguera. Essent soterrat el mateix dia al cementiri municipal d'Esparreguera (Descansi en Pau).