 |
La revista del Club CCC. Any XIX. Número 219. Juny de l'any 1972... |
Qui tingui la sort de tenir una certa edat recordarà amb certa enyorança
aquella època en la que existien alguns centre de formació a distància per
mitjà del correu. Eren els centres d’estudis per correspondència. Amb uns carters rurals sempre esperats que et portaven les lliçons, les consultes i les respostes
d’aquells centres de formació. I també tots aquells sobres dels exàmens que
viatjaven per el mon d’anada i tornada a casa...
A totes les poblacions no hi havia centres
de formació i les tecnologies d’aquella època ratllaven allò que avui en dia en
diríem tecnologies rudimentàries i obsoletes. Tot estava per fer i tot també avançava
a gran velocitat. Com sempre allò més
modern d’aquells temps sempre estaria a l’abast d’unes poques famílies
adinerades.
Alguns potser també recordareu el INTER Centre de ensenyament per correspondència del carrer Enric
Granados de Barcelona; o el popular Intituto
Americano. O el barceloní “Centre CEAC”
que cal recordar-lo va ser el primer centre de formació professional a
distància creat l’any 1946. Tanmateix el centre de referència de la formació per correspondència era el Centre CCC del País Basc, que havia
estat fundat l’any 1939. Perquè en aquest impartirien tant cursos culturals,
com de idiomes i també professionals. Al llarg de la seva dilatada trajectòria
del CCC la oferta formativa sempre es va anant
adaptant a les circumstàncies del moment històric que hi havia. Havent ofert
al llarg de la seva història més de 300 cursets diferents. I encara rutlla avui
dia... https://www.cursosccc.com/
 |
Un anunci publicitàri d'època del centre CCC.... |
 |
Altre centre de formació per correspondència de Barcelona. La desapareguda Acadèmia Almi... |
La formació
radiada era minsa. Aquesta va ser la aposta personal del fill de Llagostera
Ferran Maymó i Gomis, que l’any 1931 fundaria Ràdio Maymó al carrer Sant Pere Més Alt de Barcelona, fins que el
1934 es traslladaria al carrer Pelai 8 de la mateixa ciutat. Convertint-se en l’Escola
Ràdio Maymó que impartiria classes de formació presencial, per correspondència
i per ràdio. Obrint sucursals a Madrid i València. De fet, després de la guerra
del 1936-1939 es traslladaria dins del mateix carrer Pelai a la vorera del davant
on havia estat.
Jo vaig
aconseguir-lo de veure funcionant en aquesta darrera època, ja que l’edifici era compartit amb l’administració de la companyia de transports Alsina Graells que entre
altres rutes, feia la de la Seu d’Urgell i Andorra, passant per Esparreguera. I
sí, l’Alsina Graells a casa meva el
faríem servir per anar i venir a Barcelona.
 |
L'Escola Ràdio Maymó del carrer Pelai de Barcelona en un anunci publicitari de l'any 1967... |
Ferran
Maimó moriria el 31 d’agost de 1966 amb 69 anys i això marcaria el declivi d'aquell tant interessant projecte. Desprès de la marxa de la línia de viatgers, la marxa dels transports Alsina Graells S.A. i una època de
decadència, l’escola tancaria portes definitivament l’any 1992. Jo encara hi
vaig aconseguir de veure allí una benzinera i, molt després, l’empresa
constructora Núñez i Navarro hi edificaria
l’Hotel Jazz que seria inaugurat l’any
2004.
Ens queda de recordar la
televisió franquista -que l’any 1951-1952 començaria el seu període de proves- tardaria molts anys en oferir de forma
experimental les classes de formació bàsica a la població. L’any 1958 emetrien Aula TV amb programes que no arribarien als deu minuts d’emissió.
Li seguiria Escuela TV que duraria
dos cursos i tancaria portes el juny de 1963. Val a dir que aquí coincidiria la
desaparició de Escuela TV amb l’estrena
de Academia TV que duraria els anys
1962 al 64... ha! Important:
1.- Recordem que totes les famílies no
tenien televisió... ni de bon tros!.
2.- La cobertura territorial de la televisió va
tardar molts anys a ser del 100 %.
3.- Es pagava un impost per tenir
televisió o ràdio. Efectivament, a la dificultat de les famílies per comprar un
aparell de televisió se li sumaria la obligació del pagament des de 1957 el cànon de TV que podia variar de les 300
pessetes anyals a la Hisenda Espanyola
podia arribar a les 500 pessetes si
l’aparell tenia més de 17 polzades. I
que se sumaria al cànon de tenir
un aparell de ràdio (60 pessetes més de l’època).
Resumint: cada família “afortunada” de tenir televisió i ràdio
pagava de 300 a 500 pessetes de impost
directe per aquest “luxe” de la ràdio o la televisió. Fins el mes de desembre de l’any 1965 en que
el Generalíssim Franco derogaria
aquest impost de les ràdios i televisions...
La formació a distància, que tenia
defectes i limitacions certament, i oferia una mena de autoformació guiada en nombroses disciplines i matèries. Sobretot,
feia possible de poder formar-se i adquirir nous
coneixements sense les barreres horàries, les limitacions del transport i
sobretot a uns preus populars que
serien a l’abast de moltes famílies obreres.
Mai tindré prou paraules d’agraïment
per totes aquelles santes dones i homes, que des la professió de professors i
mestres deixarien el millor d’ells mateixos per tal d’ajudar a tots aquells que
estaven patint la sequera de la manca de
coneixements i d’oportunitats. Uns homes i unes dones que no sabrem mai els
seus noms ni cognoms. Ni tindran estàtua alguna presidint cap plaça ni cap
avinguda o edifici rellevant. Una legió anònima que lluitaria incansable donant
la seva mà i el seu suport a quantes
persones necessitades d’Ells, de la seva experiència i coneixements, acudirien
per créixer professionalment i, sobretot, humanament...
 |
Publicitat del centre per correspondència de Madid Instituto Americano... |
 |
El centre AFHA es va fer molt popular amb els seus cursets de fotografia i dibuix i pintura... |
Jo mai he amagat les meves limitacions personals ni la limitada formació rebuda. I sí, ho puc
dir amb cert orgull, he estat alumne d’aquesta formació a distància. La que en certs moments de la meva vida era la única
que podia tenir. En el Centre d’Estudis
CCC el 16 d’agost de 1978 acabaria el meus estudis cursats d’un curset de Cultura General; i el 16 de juliol de
1993 acabaria altres, els de Comptabilitat...
Ser alumne ho haver estat alumne del Centre
d’Estudis CCC et donava la oportunitat de ser també part del “Club CCC”. Per algun lloc o raconet de la meva casa encara tinc guardat i dormint el somni dels Justos el
seu carnet i la seva insígnia, que un es ficava
-era moda als anys setanta- i la
lluïa orgullosament en certs esdeveniments socials. La revista del club oferia també
un bon servei i publicava de tot. Des d’escacs a reportatges, des de poesia i
literatura a aspectes de actualitat, i com no també informaria dels seus
famosos “Congressos” i viatges per
l’estranger que s’organitzaven...
 |
La revista del Club CCC. Any XXI. Número 243. Juny de 1974... |
El Club
CCC tenia la seva seu al barri anomenat Miraconcha
-Mirakontxa en basc- a la Casa
de Nostra Senyora de Iciar, a Donostia, Guipúscoa. Havia estat fundat per
Juan Morera Vilella (1897-1979) i la revista havia tingut varis directors, com
Ignacio Díaz de Rada o Antonio Azcárate Morera. Durant la dècada dels anys 70’ havia
tingut la revista “Club CCC” unes
mides de 295 x 210 mm. mentre que dècades després havia agafat el format de 270
x 210 mm. Acostumava de tenir entre 32 a 44 pàgines, amb la portada a color mentre
que el seu interior el text, les il·lustracions i les fotografies sempre eren en
blanc i negre.
De fet al llarg dels anys que vaig ser
soci del Club, només una sola vegada vaig participar
escrivint un article a la revista. Això sí, un article ben llarg: dues pàgines.
Això va ser l’any 1997.
 |
La revista del Club CCC. Any XLIII. Número 428. Any 1996... |
No seria el Lluis Artigas Jorba el únic soci del Club CCC resident a la vila d’Esparreguera. Teníem també en actiu un valor prou important al nostre club
que a més residia a Esparreguera. Participava molt regularment sempre. Algun
article, algun comentari, i sobretot la
publicació de les seves poesies. Sí, em refereixo a la Araceli Conde Romero, la
poetessa d’Esparreguera resident al barri de La Plana...
Normalment en aquella època publicava
dient que era de Barcelona. Donat que allí a
la revista teníem escriptors de tots els llocs imaginables. Però unes
poques vegades a la Araceli se li havia
escapat la cosa i havia publicat la seva autoria dient que era d’Esparreguera
[quatre vegades recordo que ho va fer...] o d’Esparreguera-Barcelona [crec
recordar que només una sola vegada...].
Aquesta poetessa resident de molts anys
a Esparreguera i que publica normalment en llengua castellana no se la ha
tractat gaire bé a casa nostra al meu entendre. A la biblioteca d’Esparreguera
Jo mateix els hi vaig picar les crestes
varies vegades de que haurien de tenir vergonya de no tenir cap obra seva a la
biblioteca. Si més no en la prestatgeria de literatura, almenys sí -per seu valor bibliogràfic e històric- haurien de tenir guardada la seva obra
publicada a la anomenada “Col·lecció
Local”. I també alguna vegada els hi assenyalaria lo malament que quedaven també que per la Diada de Sant Jordi “Un llibre i una rosa” que, havent publicat
durant el darrer any, Ella no hi fos present a l’acte de signatura d’autors i
escriptors d’Esparreguera.
Les ironies llençades i alguna clatellada
verbal al final farien efecte. Contactarien finalment amb Ella. Tenint finalment els seus llibres en el catàleg
d’obres de la nostra biblioteca.
 |
La revista del Club CCC. Any XLIV. Número 430. Any 1997. En aquesta sortiria el meu article publicat... |
En el cas de la Araceli Conde Romero era
per a mi una qüestió de principis. Com a fill que sóc d’Esparreguera i persona
enamorada de la meva vila tinc també previst de escriure un article -que no
serà curt- però sí que serà concret,
clar i detallat, on parlaré com a cronista literari i des d’un punt de vista
biogràfic de la seva obra publicada i la seva trajectòria com a escriptora i
poetessa.
I vet aquí que, malgrat sempre haver
guardat correcció i distància tant Jo com Ella dins del Club CCC seriem també els dos participants d’aquesta popular
revista. Salvant amb diferència la participació d’un i de l’altra. Tanmateix el volum de participació escrita de
l’altra esparreguerina adoptiva era
molt alta. A títol de exemple recordaria Tenemos
necesidad de Dios que era un article (Any 1994: revista número 419); les
poesies Quisiera; Al Cristo de Dalí; A mi Madre que ya no esta; i la narració Una Estrella y una nube (Any 1995: número 421, 422, 423); la poesia
Dedicada al corazón de Jesucristo (Any
1996: número 426); les poesies Semana
Santa; Madre Teresa de Calcuta; Dedicada a Alcaudete; (Any 1997: números 429, 430, 431); les
poesies Pamplona Dormida; Valores (Any 1998: números 433, 434).../...
La meva participació, la única que
vaig fer, te uns inicis més modestos. El soci resident a Oviedo de nom Mauren
Allen i escriptor habitual de la revista publicaria un extens article amb el
provocador títol “A mis amigos, no les felicito la Navidad...” que seria publicat a la Revista CCC número 428 de l’any 1996, a les pàgines número 08 i 09.
Doncs bé, la major part de la
argumentació compartida per l’amic Mauren Allen resultaria que Jo no la podia ni de llarg, ni assumir-la ni tampoc donar-la per bona. Així que deixant mandres i complexos, deixant ignorància
i falta de retòrica, vaig ficar mans
a la obra per escriure altre article sobre el mateix tema...
I en el
número 430 de la revista “Club CCC”
de l’any 1997 es publicava l’article del Lluis
Artigas Jorba d’Esparreguera “A mis
amigos, Yo sí les felicito la
Navidad...”
 |
Article del Lluis Artigas Jorba publicat a la revista Club CCC número 430 de l'any 1997.
Detall de la pàgina 23. |
 |
Article del Lluis Artigas Jorba publicat a la revista Club CCC número 430 de l'any 1997.
Detall de la pàgina 24 |
El
primer i darrer article. Tanmateix publicat a les pàgines 23 i 24...
 |
Publicitat del Centre d'Ensenyament "CCC" a la dècada del anys 1990'.... |
.jpg)
